The world needs dreamers and the world needs doers. But above all, the world needs dreamers who do.

viernes, 19 de octubre de 2012

'Les ratlles del banyador són com tu i jo'

http://www.youtube.com/watch?v=_s2-NsAM9Vw Declaració de principis - La Iaia

Fes que tregui de mi el significat d'aquesta enyorança. No la vull als meus segons. Llegeix en els meus llavis el desig de perdre'm on no m'esperava. El desig de sentir-te a prop encara que a vegades siguis tan lluny. Fes que no se m'acabin les ganes de somiar-te. Atança't sense por a fer-me massa feliç. Porta'm lluny. Prova-ho, equivoca't. Sempre hi som a temps de rectificar. A tornar a començar. Perdem-nos i tornem-nos a trobar. Sorpren-me. Endolceix les paraules: són el mecanisme per demostrar qualsevol sentiment. Són tan poderoses que no les podem menysprear. Fes-me recordar tantes cançons que perdi el compte dels moments que hem compartit escoltant-les. No deixis que noti que arriba l'hivern. Que no vull marxar. No vull anar-me'n mai. Em mata sentir-te lluny si et vull tan a prop. Atreveix-te. Atança't a l'avisme: sent el vertigen i adona't que tens la meva mà. Sempre val la pena jugar fins i tot arriscant-nos a perdre-ho tot. Acaba sent la única manera que tenim per conservar allò que volem. Torna-hi, torna a sorprendre'm. Sense calcular. No em cal cap pla que s'amagui rere la por a que surti bé. Només cal deixar-nos emportar. L'experiència afirma que improvitzar és el millor dels plans. Pren les regnes i decideix, porta'm lluny i no cal que t'asseguris que m'agradarà. Deixa't portar per la calma mentre deixem passar la vida pel nostre costat i intentem no adonar-nos-en. Intenta'm explicar perquè les paraules es fan minúscules al teu costat. Llencem per la finestra tot allò que ens fa mal. Necessito que em parlis sense paraules però que em parlis fort i clar. Que em miris i em prometis calma i m'allunyis de la foscor. Que paris el temps. Que el verdader romanticisme és aquest. Que existeix algú capaç de fer-te creure en tu més del que tu hi creus. Que acabem per fer coses que mai ens hauriem vist capaços de fer, que desenmascarem l'impossible i tornem a desitjar tant que se'ns esgoti la por a perdre el que tenim. Que ens arribem a necessitar tant que el cor eviti a la raó pensar que les ratlles del banyador són com tu i jo, cadascuna d'un color...

jueves, 27 de septiembre de 2012

Saborear el presente

Mientras sepas que tu presente tira de las riendas y no te retrocede el pasado, el día siguiente amanecerá entre sonrisa y sonrisa y seguirás creyéndote capaz. Olvídate de planear: para no dejar que el destino vuelva a ganar la partida que un día ya ganó. Ya tubo bastante. Ni relojes ni prisas. El día que empieces a hacer caso a qué dirección llevan las agujas del reloj habrás empezado a desear que el tiempo pase más deprisa. El día que empieces a hacer caso al tiempo, él te habrá ganado y tú habrás empezado a ir lento queriéndo acelerar. Habrás empezado a hacer más caso a las prisas y menos al momento, a los que pasan que a los que tienes delante. Tú sigue soñando. Busca a quien te haga soñar incluso a riesgo de acabar sin querer despertar, alguien que te sorprenda y arrase con tus expectativas de un día para otro. Así empezarás a saborear el presente. Creyendo en las utopías, rechazando retroceder. Ojalá sigamos ''utopiando'' tanto y tan bueno. Ojalá sigamos tan vivos como siempre y el cielo nos siga abriendo las puertas. Ojalá nos siga amenazando el miedo a que termine, porque entonces, significará que aun nada ha terminado.  

Polaris


Comencem una nova etapa, en tanquem una altra. I així fins ara, havent recorregut ja un adéu que potser fa dies que resseguim. Un adéu que per totes acabarà sent un fins sempre. Un adéu que fem lent intentant que no arribi sabent que acabarà per aterrar. I amb un adéu a les mans no ens resta més que redactar, amb gust a nostàlgia, una vida a Montclar.

Estimat Montclar, ensenya’ns cadascun dels teus dies, que ara s’acaben. Culpa teva, ens has deixat amb ganes de rebobinar i tornar a viure, perquè encara que s’esgoten els dies, els records no marxaran mai. Portem en nosaltres la suma d’anys i d’històries viscudes en tu, i així, tanquem aquest llibre editat disset vegades que custodiarem la vida sencera. En ell, hi hem escrit el camí que hem recorregut per fer-nos cada dia una mica més grans, les persones que ens han acompanyat i que si no hi fossin, trobaríem a faltar. En ell, hi ha traçades hores de jocs en aquell pati que sembla fer-se petit cada any, aquell que era territori nostre, per gaudir i per somiar. Aquell pati que ens veia creure’ns superherois amb una bata blava i blanca lligada al coll. Les estones compartides amb el Bep, el Trap i la Tipi i la sirena que ens tornava a classe per asseure’ns en aquelles taules rodones de cadires petitones. Llavors ens vas donar l’uniforme i aquella sensació de fer-nos grans de cop. I amb la faldilla arraulida fins al terra, començàvem una etapa que ens unia i ens sumava. Apreníem a sumar, a restar, a multiplicar, a dividir. A sumar moments inoblidables, a restar pors, a multiplicar il·lusions, a dividir distàncies. Els anys passaven sense que poguéssim aturar-los, i els pares pensaven “com s’han pogut fer tan grans?”. I així hem anat escrivint pàgines que per sort sempre estaran redactades en plural. Significa que ens has deixat compartir tot allò que hem fet nostre amb els de sempre i els de per sempre. Un llibre que hem escrit unint el millor de cadascuna de nosaltres, perquè el nostre èxit es troba en aquesta combinació. I ara que tanquem les pàgines d’aquest llibre, ens n’adonem que tu, Montclar, ens has regalat la inspiració necessària i les editores indispensables. Elles, professores. Correctores de faltes, que amb estima i paciència, ens heu acompanyat creient que el nostre treball conjunt, aquest llibre vital, seria el best seller que ens portaria a l’èxit. Vosaltres, que sovint creieu més en nosaltres que nosaltres mateixes i sou capaces d’excusar, perdonar i confiar. A vosaltres i per vosaltres, aquest llibre i aquesta història que ens heu ajudat a escriure.

I saps, Montclar? Després de tot, el més important que ens has ensenyat; el que ens heu ensenyat és que, ‘’què senzill és ser feliç!’’. Perquè la felicitat es troba en els petits detalls del dia a dia: en la sensació que el ball de la festa esportiva ha agradat més del que et pensaves, en saber que has donat el que esperaven de tu. La felicitat que s’amaga en estar segures que sempre hi haurà algú disposat a donar-te una segona oportunitat. En l’alegria que s’encomana quan les cuineres entonen i promocionen el disc de l’estiu amb més gràcia que ningú -Gràcies per la il·lusió que poseu en tot el que feu, sou l’ànima de Montclar. La felicitat que apareix en  creure fermament que sempre hi haurà algú que s’anticiparà a la teva tristesa, en la satisfacció que després de tres hores discutint pels horaris dels exàmens has aconseguit posar-te d’acord. En la sensació que et queda sabent que Polaris, ara ja serà molt més que una estrella.
I si som estrella o si som algú és per vosaltres, pares. Sou l’experiència que ens falta i que tant volem aconseguir. Sou vosaltres els que, amb nosaltres, us heu examinat de Sintaxi, heu recuperat els vostres apunts d’Història i ens heu preguntat les taules de multiplicar. I així seguiu, sent entrega i coratge; agafant-nos de la mà només per si de cas. Sou advertència no escoltada però també sou paciència davant els nostres errors tossuts. Doneu corda als nostres dies i sou exemple a seguir sempre i en qualsevol lloc.
Gràcies a vosaltres i a la vida per haver decidit que coincidíssim totes juntes per fer-nos la vida més fàcil. Una vida que va més enllà de les jornades de nou a cinc. Som sinònim de complicitat, lluita que hem compartit i amistat escrita en majúscula.
I ara que el destí ens obliga a dir-te adéu, Montclar, has d’entendre que no pots quedar-te tots els trossos de la nostra vida que has deixat que visquem entre les teves parets. Ens els emportem per seguir sentint-nos a prop sent lluny.  Gràcies per tot el que ens has donat i per fer que ens retrobem de nou en una nit tan especial. I si us plau, deixa’ns ser part de Montclar sempre. 

jueves, 23 de agosto de 2012

Dijous i més records

Intento creure't cert i a prop. Intento creure't així a llarg termini i esvair-me de pensar que potser aviat deixaràs de ser al meu costat. Intento no creure'ns diminuts i tan fràgils que ens trenqui el primer cop. Ho intento i potser desespero, potser més del que puc, potser menys del que vull o potser més del que necessito. El meu cap pensa que després de tant de temps qualsevol pas sembla més gran del que realment és. I així potser la part més racional em va guanyant fins deixar-me en el dubte de si intento fugir o intento quedar-me aquí amb totes les meves forces. M'atrapen els dubtes i jo segueixo intentant escapar, desfer-me d'ells per poder pensar que t'acabaré estimant o que potser encara no ho sé però que t'he estimat des del primer dia...