http://www.youtube.com/watch?v=_s2-NsAM9Vw Declaració de principis - La Iaia
Fes que tregui de mi el significat d'aquesta enyorança. No la vull als meus segons. Llegeix en els meus llavis el desig de perdre'm on no m'esperava. El desig de sentir-te a prop encara que a vegades siguis tan lluny. Fes que no se m'acabin les ganes de somiar-te. Atança't sense por a fer-me massa feliç. Porta'm lluny. Prova-ho, equivoca't. Sempre hi som a temps de rectificar. A tornar a començar. Perdem-nos i tornem-nos a trobar. Sorpren-me. Endolceix les paraules: són el mecanisme per demostrar qualsevol sentiment. Són tan poderoses que no les podem menysprear. Fes-me recordar tantes cançons que perdi el compte dels moments que hem compartit escoltant-les. No deixis que noti que arriba l'hivern. Que no vull marxar. No vull anar-me'n mai. Em mata sentir-te lluny si et vull tan a prop. Atreveix-te. Atança't a l'avisme: sent el vertigen i adona't que tens la meva mà. Sempre val la pena jugar fins i tot arriscant-nos a perdre-ho tot. Acaba sent la única manera que tenim per conservar allò que volem. Torna-hi, torna a sorprendre'm. Sense calcular. No em cal cap pla que s'amagui rere la por a que surti bé. Només cal deixar-nos emportar. L'experiència afirma que improvitzar és el millor dels plans. Pren les regnes i decideix, porta'm lluny i no cal que t'asseguris que m'agradarà. Deixa't portar per la calma mentre deixem passar la vida pel nostre costat i intentem no adonar-nos-en. Intenta'm explicar perquè les paraules es fan minúscules al teu costat. Llencem per la finestra tot allò que ens fa mal. Necessito que em parlis sense paraules però que em parlis fort i clar. Que em miris i em prometis calma i m'allunyis de la foscor. Que paris el temps. Que el verdader romanticisme és aquest. Que existeix algú capaç de fer-te creure en tu més del que tu hi creus. Que acabem per fer coses que mai ens hauriem vist capaços de fer, que desenmascarem l'impossible i tornem a desitjar tant que se'ns esgoti la por a perdre el que tenim. Que ens arribem a necessitar tant que el cor eviti a la raó pensar que les ratlles del banyador són com tu i jo, cadascuna d'un color...
Fes que tregui de mi el significat d'aquesta enyorança. No la vull als meus segons. Llegeix en els meus llavis el desig de perdre'm on no m'esperava. El desig de sentir-te a prop encara que a vegades siguis tan lluny. Fes que no se m'acabin les ganes de somiar-te. Atança't sense por a fer-me massa feliç. Porta'm lluny. Prova-ho, equivoca't. Sempre hi som a temps de rectificar. A tornar a començar. Perdem-nos i tornem-nos a trobar. Sorpren-me. Endolceix les paraules: són el mecanisme per demostrar qualsevol sentiment. Són tan poderoses que no les podem menysprear. Fes-me recordar tantes cançons que perdi el compte dels moments que hem compartit escoltant-les. No deixis que noti que arriba l'hivern. Que no vull marxar. No vull anar-me'n mai. Em mata sentir-te lluny si et vull tan a prop. Atreveix-te. Atança't a l'avisme: sent el vertigen i adona't que tens la meva mà. Sempre val la pena jugar fins i tot arriscant-nos a perdre-ho tot. Acaba sent la única manera que tenim per conservar allò que volem. Torna-hi, torna a sorprendre'm. Sense calcular. No em cal cap pla que s'amagui rere la por a que surti bé. Només cal deixar-nos emportar. L'experiència afirma que improvitzar és el millor dels plans. Pren les regnes i decideix, porta'm lluny i no cal que t'asseguris que m'agradarà. Deixa't portar per la calma mentre deixem passar la vida pel nostre costat i intentem no adonar-nos-en. Intenta'm explicar perquè les paraules es fan minúscules al teu costat. Llencem per la finestra tot allò que ens fa mal. Necessito que em parlis sense paraules però que em parlis fort i clar. Que em miris i em prometis calma i m'allunyis de la foscor. Que paris el temps. Que el verdader romanticisme és aquest. Que existeix algú capaç de fer-te creure en tu més del que tu hi creus. Que acabem per fer coses que mai ens hauriem vist capaços de fer, que desenmascarem l'impossible i tornem a desitjar tant que se'ns esgoti la por a perdre el que tenim. Que ens arribem a necessitar tant que el cor eviti a la raó pensar que les ratlles del banyador són com tu i jo, cadascuna d'un color...