The world needs dreamers and the world needs doers. But above all, the world needs dreamers who do.

viernes, 26 de septiembre de 2014

Mirar-te i que s'aturi el món.

viernes, 14 de febrero de 2014

Prefiero que me digan “ya te lo dije” a no saber nunca si tendrían razón. Prefiero experimentar, aunque haga mal. Aunque me haga mal. Prefiero morir cansada y feliz que tumbada y con la espalda vacía. Prefiero probarlo todo a morirme sin saber la sensación que me hubiese provocado. Sin saber si se podía ser aún más feliz. Prefiero que no me digan lo que tengo que hacer. Prefiero recordar que olvidar. Prefiero no hechar de menos, me duele demasiado. Prefiero que las cosas buenas no cambien, si no es para mejorar. Prefiero que confíen en mí a que me digan que no podré. Prefiero arropar la ilusión de un sueño a dejarlo ir. Prefiero caer mil veces antes de conseguirlo a abandonar. Prefiero que cueste a que sea fácil. Prefiero lucharlo para hacerlo más mío. Prefiero recordar que hacer ver que no pasó, prefiero guardar los recuerdos aunque sean solo para mí. Prefiero fotografiar a no recordar. Me gustan las fotografías. Me recuerdan lo feliz que fui, lo feliz que aun puedo ser, lo feliz que soy. Prefiero los campos en primavera que en verano. Prefiero callar que hablar cuando es de problemas, prefiero guardar y escribir. Prefiero la perfección y el placer de una línea bien recta. Prefiero el amor de mis padres que cualquier otro en el mundo. Prefiero el mar a la montaña. Prefiero la arena en mis pies, el olor a sal, una caricia bajo el sol y los besos salados. Prefiero el ruido punzante al silencio. Prefiero sinceridad. Siempre. Sinceridad es confianza y confianza es amor. Prefiero querer hasta morir que morir sin haber querido nada. Prefiero retroceder, cambiar, a  perder. Prefiero libertad a horario, prefiero romper alguna vez las reglas y escapar. Escapar de lo que se debe hacer, escapar de lo que no nos hace felices. Despegarnos de prisas. Prefiero el rojo. Porque es pasión, son las ganas que tuve y el amor. Prefiero creer que no hay nada imposible. Prefiero caminar sin ojos e inventar caminos, descubrir, a que me lleven segura y en coche. Prefiero que me sorprendan, siempre. Prefiero mirar mal cuando me enfado a hablar, prefiero que me den un abrazo a un beso. Prefiero estar siempre a punto para los que se lo merecen. Prefiero dormir habiendo escuchado música, porque la música son noches, son momentos, son demasiadas sensaciones juntas. La música es tantas cosas a la vez…Prefiero hablar de las cosas importantes conmigo misma, a molestar. Prefiero arriesgarme y perder. Siempre podemos volver a tirar los dados. Prefiero no culpar a quien no lo merece. Prefiero hablar a chillar. Prefiero sonreír siempre. Prefiero el corazón a la razón, prefiero tener en cuenta que no somos máquinas y que el error es nuestra esencia. Prefiero Springsteen y prosas densas. Prefiero una canción punzante, que haga llorar, a una canción que no diga nada y que te haga pensar que todo va bien. Prefiero que no te vayas de mi lado. Prefiero lo que sea si es contigo. Prefiero hacer camino a caminar. Prefiero actuar a tiempo que tener tiempo para actuar. Prefiero olvidar a ser olvidada. Prefiero que vuelva a despertarme mañana tu sonrisa. Porque la vida es eso: una sonrisa, una noche tumbado en la playa, mirando las estrellas sin verlas, soñando despierto, sin luz, sin nada más que tú. ¿Sobrevivir por alguien o alguien para sobrevivir? Quizá mejor: alguien que sobreviva por ti. Distinto sería todo al no haberte encontrado. Distinta sería la vida si no pudiésemos volar... Prefiero la noche al día. La noche es nuestra, el día es de todos. La noche es magia. La noche me recuerda a ti. Prefiero pensar en ti...que me hagas volar, que me demuestres que no hace falta nada más. 

viernes, 24 de enero de 2014

lunes, 4 de noviembre de 2013

C

http://www.youtube.com/watch?v=jFg_8u87zT0

Sents 'Amor' de lluny i ja saps que arriba. Somric i ja sé perquè. El teu somriure fa néixer el nostre. No coneixes excuses per trucar, per parlar o per fer un cafè. No coneixes excuses per ser-hi. Encara que no s'hagi de dir res o encara que s'hagi de dir tot. Hi ets, però el més important: t'agrada ser-hi. Sempre... Ets més que força infinita i ganes de viure i menjar-te el món. Lluites i lluites i no et canses. Ets el sol en persona i les estrelles quan tot és fosc. No et cal res més per brillar que ser tu mateixa. He tret de tu moltes forces per seguir avançant i així que ja saps, has de seguir endavant sempre. Amb tu avancem tots. T'asseguro que així ens fas sentir grans a nosaltres: grans per conèixer-te i per poder compartir amb tu la vida. Ets la prova que les coses no cal que siguin des de sempre per saber que són per sempre. Ets la prova que en els petits detalls es troba l'essència de la vida i que no calen grans coses per ser feliç. Tens un do per a dividir els problemes i duplicar les alegries. I això ho aconsegueixes sent-hi sempre, sempre, sempre. Sense que ningú t'ho demani i sense fer soroll. No marxant mai. Quedant-te al costat dels qui estimes encara que sigui difícil i encara que el teu dia hagi estat mil vegades pitjor. Sent força incansable i amor infinit. Ens enamores...


Gràcies per tot, per ser-hi sense haver-t'ho de dir, per no voler marxar mai. 'Que de gent com tu depèn la sort del món'. T'estimo.

sábado, 2 de noviembre de 2013

Cal...però potser no tant fort

Cal un cop fort. Cal perque sinó potser no ens n'adonaríem de les coses bones. De les que tenim cada dia. Que hi són i de veritat. Cal perquè si no potser més tard faria més mal. Cal per allunyar-nos i apropar-nos. Cal per dir adéu. Cal per marxar i cal per tornar...cal per oblidar. Cal per guardar o deixar estar. Cal aquell instant de decisió que sembla etern. Cal...per aprendre'n. Per aprendre que el millor de la vida és quan te n'adones del que val la pena i de sobte, saps que amb això en tens prou.

sábado, 19 de octubre de 2013

Miracles i 494 dies

Espolsem la son. Costa però els teus petons ho alleugeren tot. Encara és fosc. Els meus cabells s'enreden amb el teu cos...no es volen desfer de tu. Ja fan com jo. La rutina perfecta que fa que sempre en tingui ganes de més. L'aigua és freda. Sona Wonderwall i somrius. Ja tinc prou energia per començar el dia. L'obrim amb força per sortir. 'Sol de matí, Barcelona, tu i jo'. Sol però fa fred. Encara que tu diguis que no, que no en tens mai. En el fons és una rutina que no abraça la monotonia...i m'agrada. M'agrada per què hi ets tu. És un happy together i és un sense tu no sóc res. De cop els teus ulls em busquen. Topo amb ells. Únics i intensos. Àgils a mirar-me en el moment just i disparar-me paraules que sempre, sempre troben la calma. Una pel·lícula d'instants comença a reproduir-se. 494 dies en 60 segons. Cada figura, cada lloc. Cada capítol. La història sencera. Aquesta és la nostra porta del cel. Dins meu es remou tot. La meva ment sobrevola món a velocitats insospitades i el meu cos només vol desitjar-te més i més. Ho aconsegueix. El pas del temps se'ns escapa però ens és igual. Volem insinuar-li que no tenim pressa. El món ens espera. El món sempre ens esperarà. Perquè si estem junts, és nostre. L'alè fred de l'hivern és tant insignificant al teu costat... Ningú mai ho havia aconseguit d'aquesta manera. Encara que siguin 494, sembla que hi siguis des de sempre i el que puc dir més segura: el millor és que ets per sempre. Sempre per recordar-me que sóc millor del que augurava. Que acabo de rebatre els quatre dubtes que em feien creure que no podria, que la meta era massa lluny. I que en el fons la felicitat ja la tenim tu i jo. En els petits detalls, en all the little things: one went out in an English park, lights shining in the dark, one went out, have no doubt...we're born with millions of little lights shining in the dark. En aquells somriures...que són teus des del moment que me'ls has donat. 


Em costa desfer-me a paraules. Segueixo pensant que et mereixes coses millors que mots entonats amb precisió impoluta que no arriben a satisfer les expectatives. Ho intento sabent que potser fracasso, però saps que no m'agrada rendir-me. Saps i sé, que mai, mai, hi ha motius per deixar estar el que forma part del nostre projecte, del nostre somni. Lluitar ens fa forts. 
Ets el que sóc. I sense pensar-ho ni fer-ho expressament em vas fent gran la vida. Em fas grans els dies, les hores i els moments que potser si no hi fossis ja no haurien ni nascut. Ets l'essència del meu somriure i així et transformes en el més vital que tinc. Encara que no t'ho recordi prou sovint jo sé que no m'has fallat mai. Sempre hi ets, sempre. L'únic que m'espera en silenci fins que tot passa: perque no cal dir res per dir-ho tot. I ho saps, tant, tant, que t'entenc mut. Practiques allò de 'en els bons i els mals moments' per sobre de tot i millor que ningú. La resta llavors t'és igual. T'acostes i em tornes a repetir: 'Bonica...'. Però llavors aconsegueixes que ja no sàpiga perquè ploro. Descobreixo que potser és igual si ja hi ets tu al meu costat. I en una milesíma ja sóc més teva que de la tristesa. I en aquest instant ja ho has aconseguit. I així ho aconseguiràs tot a la vida: ets èxit i grandesa. Ets la millor persona que he conegut mai. I la resta ja m'és igual. La resta empetiteix al teu costat. La resta... Ja es resta. Has demostrat que no cal la vida per demostrar-ho tot. I després de tot però abans de molt més has de saber que una part de mi és perque existeixes. Però, en el fons, m'agrada més saber que la regla també es compleix al revés. 
Em costa desfer-me a paraules. Ja t'havia avisat. Però fa temps que sé perquè: les coses més grans a la vida no es poden explicar. Cap paraula les equipara ni les dibuixa. I tu ets això: el més gran.