The world needs dreamers and the world needs doers. But above all, the world needs dreamers who do.
lunes, 17 de mayo de 2010
A ti, por no dejar de andar nunca a mi lado
miércoles, 12 de mayo de 2010
Escena nocturna
L'estrella cau i es fon mentre decideixo aixecar-me i començar de nou. Sona el telèfon, sonen tantes coses... decideixo no escoltar res. Començo a buscar-me mentre segur que hi ha algú que ja s'ha trobat. Em prometo no tornar a escoltar la mateixa cançó de sempre i encenc el cigar. S'esvaeix el fum, m'esvaeixo jo. Neix una promesa, neix l'esperança per complir-la. Són les dotze i dormir no ho soluciona tot, penso. Des de la finestra del balcó s'entreveuen a dos metres ombres sense rostre que es dibuixen a la cortina vermella: deuen jugar a estimar-se. Em torno a qüestionar el motiu del canvi brusc i inexplicable dels acords d'aquesta cançó, el perquè de tot en general i de res en concret. Al mateix temps la noia que ahir plorava ara s’ha convertit en somriure: el noi que li havia robat tot el que era seu ja tornava a ser al seu costat. Algú corre el risc d’enamorar-se al mateix moment que algú, quilòmetres enllà, corre el risc de perdre-ho tot. Un amor oblidat reneix, l’amor que resta al record acaba mort. Per minut que passa moren seixanta segons. El noi de l’altre dia decidia escriure una carta que enviaria l’endemà al matí: era conscient que li canviaria la vida. La veu trencada que sempre em saludava quan sortia de casa escoltava la mateixa cançó per enèsima vegada. Milers de somnis s’encadenen per fer-se realitat d’aquí a 52 dies. L’home de barba blanca que reposa els dies sobre el banc desgavellat compta els dies que li queden arronsat i sol al balancí que l’ha acompanyat la vida sencera. Faltaven 34198 hores. Jo somio en poder volar, ell somia en desaparèixer. La monotonia decideix acabar-se demà. Ella torna a plorar d’impotència com cada nit: no entén les injustícies. Un full de paraules mal escrites cau al terra al mateix temps que se’n declara la seva mort. Un tren decideix fugir de la ciutat emportant-se lluny un replec de vides desesperades. Unes sabates negres corren carrer avall buscant el que avui no trobaran. Els ulls blaus de l’altre dia no descansen encara i decideixen submergir-se en els ulls inexorables que van robar-li la calma. La ciutat badalla i jo amb ella però sense son. Llegeixes d’amagat el poema de sempre i recordes la bellesa de les seves paraules quan tot encara tenia sentit. L'atzar decideix deixar de jugar per sempre més i ens fa culpables del futur. S'obre una porta cap al cel, ells toquen de prop la felicitat. I només a cinc minuts, algú tanca els ulls i aixeca els braços intentant tocar el cel. Fracassa altra vegada. Uns tant i els altres tant poc, es repeteix. La nit va caient cada cop més estranya i algú l’intenta alleugerir a cops d’alcohol. Algú a prop seu, escriu els versos més tristos que havia sentit mai. La decepció es torna, una vegada més, absoluta. Dos ànimes tornen càlida, juntes, la nit congelada. Una llàgrima cau mentre un dit decideix eixugar-la: no està sola. Ella espera qui l’estimi, s'hi topa però encara no se n’adona. Les notes de la teva guitarra decideixen trencar el silenci i fer-me plorar. Nosaltres seguim caminant, lent però sense deixar d’avançar. Alguna estrella es torna a encendre en aquest precís moment per no apagar-se mai.
jueves, 6 de mayo de 2010
Connotació
Seu és el miratge de la nit,
dels dits que foren capturats,
dels sentiments atrapats.
Escapçada la frevolesa
retè ímpetu.
Refugi d’existència,
acompanya’m a resseguir el temps,
a palpar cada vaivé d’ulls diminuts,
i conta’m qui no sentirà ànsia a que l’escoltis,
qui no et desitjarà promeses tant com jo,
qui no derramarà tanta tendresa...
Si ho ets tot,
i només et tinc a tu,
regressa oratge d’amor.