Espolsem la son. Costa però els teus petons ho alleugeren tot. Encara és fosc. Els meus cabells s'enreden amb el teu cos...no es volen desfer de tu. Ja fan com jo. La rutina perfecta que fa que sempre en tingui ganes de més. L'aigua és freda. Sona Wonderwall i somrius. Ja tinc prou energia per començar el dia. L'obrim amb força per sortir. 'Sol de matí, Barcelona, tu i jo'. Sol però fa fred. Encara que tu diguis que no, que no en tens mai. En el fons és una rutina que no abraça la monotonia...i m'agrada. M'agrada per què hi ets tu. És un happy together i és un sense tu no sóc res. De cop els teus ulls em busquen. Topo amb ells. Únics i intensos. Àgils a mirar-me en el moment just i disparar-me paraules que sempre, sempre troben la calma. Una pel·lícula d'instants comença a reproduir-se. 494 dies en 60 segons. Cada figura, cada lloc. Cada capítol. La història sencera. Aquesta és la nostra porta del cel. Dins meu es remou tot. La meva ment sobrevola món a velocitats insospitades i el meu cos només vol desitjar-te més i més. Ho aconsegueix. El pas del temps se'ns escapa però ens és igual. Volem insinuar-li que no tenim pressa. El món ens espera. El món sempre ens esperarà. Perquè si estem junts, és nostre. L'alè fred de l'hivern és tant insignificant al teu costat... Ningú mai ho havia aconseguit d'aquesta manera. Encara que siguin 494, sembla que hi siguis des de sempre i el que puc dir més segura: el millor és que ets per sempre. Sempre per recordar-me que sóc millor del que augurava. Que acabo de rebatre els quatre dubtes que em feien creure que no podria, que la meta era massa lluny. I que en el fons la felicitat ja la tenim tu i jo. En els petits detalls, en all the little things: one went out in an English park, lights shining in the dark, one went out, have no doubt...we're born with millions of little lights shining in the dark. En aquells somriures...que són teus des del moment que me'ls has donat.
The world needs dreamers and the world needs doers. But above all, the world needs dreamers who do.
sábado, 19 de octubre de 2013
Em costa desfer-me a paraules. Segueixo pensant que et mereixes coses millors que mots entonats amb precisió impoluta que no arriben a satisfer les expectatives. Ho intento sabent que potser fracasso, però saps que no m'agrada rendir-me. Saps i sé, que mai, mai, hi ha motius per deixar estar el que forma part del nostre projecte, del nostre somni. Lluitar ens fa forts.
Ets el que sóc. I sense pensar-ho ni fer-ho expressament em vas fent gran la vida. Em fas grans els dies, les hores i els moments que potser si no hi fossis ja no haurien ni nascut. Ets l'essència del meu somriure i així et transformes en el més vital que tinc. Encara que no t'ho recordi prou sovint jo sé que no m'has fallat mai. Sempre hi ets, sempre. L'únic que m'espera en silenci fins que tot passa: perque no cal dir res per dir-ho tot. I ho saps, tant, tant, que t'entenc mut. Practiques allò de 'en els bons i els mals moments' per sobre de tot i millor que ningú. La resta llavors t'és igual. T'acostes i em tornes a repetir: 'Bonica...'. Però llavors aconsegueixes que ja no sàpiga perquè ploro. Descobreixo que potser és igual si ja hi ets tu al meu costat. I en una milesíma ja sóc més teva que de la tristesa. I en aquest instant ja ho has aconseguit. I així ho aconseguiràs tot a la vida: ets èxit i grandesa. Ets la millor persona que he conegut mai. I la resta ja m'és igual. La resta empetiteix al teu costat. La resta... Ja es resta. Has demostrat que no cal la vida per demostrar-ho tot. I després de tot però abans de molt més has de saber que una part de mi és perque existeixes. Però, en el fons, m'agrada més saber que la regla també es compleix al revés.
Em costa desfer-me a paraules. Ja t'havia avisat. Però fa temps que sé perquè: les coses més grans a la vida no es poden explicar. Cap paraula les equipara ni les dibuixa. I tu ets això: el més gran.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)