The world needs dreamers and the world needs doers. But above all, the world needs dreamers who do.

jueves, 27 de septiembre de 2012

Saborear el presente

Mientras sepas que tu presente tira de las riendas y no te retrocede el pasado, el día siguiente amanecerá entre sonrisa y sonrisa y seguirás creyéndote capaz. Olvídate de planear: para no dejar que el destino vuelva a ganar la partida que un día ya ganó. Ya tubo bastante. Ni relojes ni prisas. El día que empieces a hacer caso a qué dirección llevan las agujas del reloj habrás empezado a desear que el tiempo pase más deprisa. El día que empieces a hacer caso al tiempo, él te habrá ganado y tú habrás empezado a ir lento queriéndo acelerar. Habrás empezado a hacer más caso a las prisas y menos al momento, a los que pasan que a los que tienes delante. Tú sigue soñando. Busca a quien te haga soñar incluso a riesgo de acabar sin querer despertar, alguien que te sorprenda y arrase con tus expectativas de un día para otro. Así empezarás a saborear el presente. Creyendo en las utopías, rechazando retroceder. Ojalá sigamos ''utopiando'' tanto y tan bueno. Ojalá sigamos tan vivos como siempre y el cielo nos siga abriendo las puertas. Ojalá nos siga amenazando el miedo a que termine, porque entonces, significará que aun nada ha terminado.  

Polaris


Comencem una nova etapa, en tanquem una altra. I així fins ara, havent recorregut ja un adéu que potser fa dies que resseguim. Un adéu que per totes acabarà sent un fins sempre. Un adéu que fem lent intentant que no arribi sabent que acabarà per aterrar. I amb un adéu a les mans no ens resta més que redactar, amb gust a nostàlgia, una vida a Montclar.

Estimat Montclar, ensenya’ns cadascun dels teus dies, que ara s’acaben. Culpa teva, ens has deixat amb ganes de rebobinar i tornar a viure, perquè encara que s’esgoten els dies, els records no marxaran mai. Portem en nosaltres la suma d’anys i d’històries viscudes en tu, i així, tanquem aquest llibre editat disset vegades que custodiarem la vida sencera. En ell, hi hem escrit el camí que hem recorregut per fer-nos cada dia una mica més grans, les persones que ens han acompanyat i que si no hi fossin, trobaríem a faltar. En ell, hi ha traçades hores de jocs en aquell pati que sembla fer-se petit cada any, aquell que era territori nostre, per gaudir i per somiar. Aquell pati que ens veia creure’ns superherois amb una bata blava i blanca lligada al coll. Les estones compartides amb el Bep, el Trap i la Tipi i la sirena que ens tornava a classe per asseure’ns en aquelles taules rodones de cadires petitones. Llavors ens vas donar l’uniforme i aquella sensació de fer-nos grans de cop. I amb la faldilla arraulida fins al terra, començàvem una etapa que ens unia i ens sumava. Apreníem a sumar, a restar, a multiplicar, a dividir. A sumar moments inoblidables, a restar pors, a multiplicar il·lusions, a dividir distàncies. Els anys passaven sense que poguéssim aturar-los, i els pares pensaven “com s’han pogut fer tan grans?”. I així hem anat escrivint pàgines que per sort sempre estaran redactades en plural. Significa que ens has deixat compartir tot allò que hem fet nostre amb els de sempre i els de per sempre. Un llibre que hem escrit unint el millor de cadascuna de nosaltres, perquè el nostre èxit es troba en aquesta combinació. I ara que tanquem les pàgines d’aquest llibre, ens n’adonem que tu, Montclar, ens has regalat la inspiració necessària i les editores indispensables. Elles, professores. Correctores de faltes, que amb estima i paciència, ens heu acompanyat creient que el nostre treball conjunt, aquest llibre vital, seria el best seller que ens portaria a l’èxit. Vosaltres, que sovint creieu més en nosaltres que nosaltres mateixes i sou capaces d’excusar, perdonar i confiar. A vosaltres i per vosaltres, aquest llibre i aquesta història que ens heu ajudat a escriure.

I saps, Montclar? Després de tot, el més important que ens has ensenyat; el que ens heu ensenyat és que, ‘’què senzill és ser feliç!’’. Perquè la felicitat es troba en els petits detalls del dia a dia: en la sensació que el ball de la festa esportiva ha agradat més del que et pensaves, en saber que has donat el que esperaven de tu. La felicitat que s’amaga en estar segures que sempre hi haurà algú disposat a donar-te una segona oportunitat. En l’alegria que s’encomana quan les cuineres entonen i promocionen el disc de l’estiu amb més gràcia que ningú -Gràcies per la il·lusió que poseu en tot el que feu, sou l’ànima de Montclar. La felicitat que apareix en  creure fermament que sempre hi haurà algú que s’anticiparà a la teva tristesa, en la satisfacció que després de tres hores discutint pels horaris dels exàmens has aconseguit posar-te d’acord. En la sensació que et queda sabent que Polaris, ara ja serà molt més que una estrella.
I si som estrella o si som algú és per vosaltres, pares. Sou l’experiència que ens falta i que tant volem aconseguir. Sou vosaltres els que, amb nosaltres, us heu examinat de Sintaxi, heu recuperat els vostres apunts d’Història i ens heu preguntat les taules de multiplicar. I així seguiu, sent entrega i coratge; agafant-nos de la mà només per si de cas. Sou advertència no escoltada però també sou paciència davant els nostres errors tossuts. Doneu corda als nostres dies i sou exemple a seguir sempre i en qualsevol lloc.
Gràcies a vosaltres i a la vida per haver decidit que coincidíssim totes juntes per fer-nos la vida més fàcil. Una vida que va més enllà de les jornades de nou a cinc. Som sinònim de complicitat, lluita que hem compartit i amistat escrita en majúscula.
I ara que el destí ens obliga a dir-te adéu, Montclar, has d’entendre que no pots quedar-te tots els trossos de la nostra vida que has deixat que visquem entre les teves parets. Ens els emportem per seguir sentint-nos a prop sent lluny.  Gràcies per tot el que ens has donat i per fer que ens retrobem de nou en una nit tan especial. I si us plau, deixa’ns ser part de Montclar sempre.