The world needs dreamers and the world needs doers. But above all, the world needs dreamers who do.

domingo, 18 de julio de 2010

Lluny però sempre a prop

Ja t'he dit més d'una vegada que trec de tu la meva força així que si vols que segueixi endavant ja saps el que has de fer: seguir avançant amb mi tu també. I és que si les meves passes segueixen les teves tot es fa vencible. Et demanaria que me n'expliquessis el secret però ja sé que no en guardes cap. Ets així d'especial i no necessites cap secret per fer que els demés també ens en sentim. I així, fent-nos especials pel simple fet de deixar-nos compartir amb tu la felicitat, tot es torna més fàcil.

Fa vuit anys que caminem al mateix pas la mateixa direcció. I no hi ha dia que hagi passat i no m'hagis demostrat que, per segon que passa, et superes en força i amor. Això és precisament el que et fa tan gran: el poder que tens per fer-te sentir a prop fins i tot sent lluny. Les ganes que tens de vèncer qualsevol rival i les ganes de seguir lluitant per tornar a demostrar a la vida que ets tu qui venceràs altra vegada. I és que mai he conegut algú amb tantes coses que admirar-li. No podràs mai imaginar-te com admiro qualsevol dels teus passos. No podràs mai imaginar-te com d'orgullosa em sento de tenir-te al costat dient-me ‘’I tant que podràs, Laia’’.

Saps només mirar-me que passa pel meu cap. Saps parlar-me sense dir res i entendre’m sense haver jo d’explicar-me. I així aconseguim ser el que som: inseparables i invencibles. Ganes d’estimar-nos tota la vida que em fan tenir ganes de que no desapareguis mai. Parlo del que portem anys construint i del que la complicitat ja ha fet indestructible, del que portarem dins sempre. Parlo del que la vida t’ensenya a no oblidar mai. Parlo de tu.

Fent-te essencial, doncs, m’has ensenyat que el que és des de sempre acabarà sent per sempre. Que mentre existeixi algú que t’arranqui els impossibles, t’ompli de ganes i t’evidenciï cada dia que no estàs sol, la vida et somriu. Així que pots estar segura que la vida sempre et somriurà: mai estaràs sola, sempre t’ompliré de ganes i si hi ha alguna cosa impossible juntes l’aconseguirem. Segueix caminant i sempre endavant, segueix agafant-nos de la mà, segueix guanyant-te tot el que tens com fins ara i seguiràs sent la raó per viure de molts.

He decidit que al teu costat s’ha acabat el significat de qualsevol dels meus laments. Això passarà mentre hi siguis tu demostrant-me que podem amb la vida altra vegada. Mentre hi siguis demostrant-me que lluitant has perdut ja el compte dels polsos que li has guanyat a la vida.

Així seguim, com sempre. Amb el que hem aconseguit d’estimar-nos sempre, de no abandonar-nos mai. De quedar-te amb mi havent-te fallat. I és que no pots imaginar-te quant m’inquieta fallar-te precisament a tu. Després de tot i abans de molt més només sé dir-te que em sobren les ganes de no fallar-te mai més sabent haver-ho fet, d’estimar-te sempre i de portar-te al costat la vida sencera.

I ara, oblida-ho tot si vols. Però mai deixis de tenir present que sempre seré al teu costat per tornar-te a dir que t'estimo i cada dia més que mai.

Gràcies per fer-me millor.




martes, 6 de julio de 2010

Besos encadenados

El primero nos encadenó al siguiente, que sólo quería no terminar nunca. En ese instante nos perdíamos entre las estrellas. Nos escondíamos detrás de la luna, nos buscaba aquel enlace de sentimientos que no nos dejaría escapar.
Vuelves a ser tú, vuelven a ser tus ojos los que no dejan de mirarme como si de mi sacaran su fuerza. La noche lo hacía todo tan fácil... Parecía el mundo cantar los acordes de aquella canción interminable, el silencio se rompía y embellecía al son de cuatro notas mudas. Bailábamos la melodía que se tejía entre nuestros ojos, volábamos tan alto... El mundo parecía nuestro, la noche a nuestros pies. Intentábamos dar patadas al sol para que no apareciera, intentábamos capturar el techo que cubría el mundo para imaginarlo al desaparecer.
Tus ojos no cesaban de mirarme. Tus ojos de miel. Miel en tus labios, labios dulces... Un acantilado de emociones recorría nuestros cuerpos, repicaba contra nuestra piel, acababa vaciándose en el corazón. Dejarse llevar sonaba demasiado bien, volver a soñar, olvidar que prometiste lo que no harías jamás.

Quizá andábamos locos aquella noche, quizá no sabíamos ni qué hacíamos. Y aún sabiendo que la locura nos dominó, volvería a tentarte tan de cerca.

domingo, 4 de julio de 2010

Despedidas que no saben más que a ti

No encajamos las despedidas porque en realidad son la causa de la incontrolable mezcla de sentimientos que piden tomar conciencia de que no todo es para siempre. Despedirse es obligarse a alejarse. Alejarnos de aquello que nos ha hecho sentir especiales, o al menos, diferentes. Quizá felices, quizá mejores. Tememos a decir adiós porque corremos el riesgo a que lo que nos faltará no vuelva jamás.
Así dibujaba mi mente las despedidas hasta que entendí que terminar es empezar. Las dibujaba así hasta que fui yo quien despedí mi corazón de lo que te rodeaba. Que te despidan es diferente a que despidas. Por eso motivo ya no das rienda a mis sentimientos, por esa razón he decidido tirarme a la piscina quitándome todo menos el corazón. Así la experiencia y las ganas de volver a empezar sacian cualquier adiós que se interponga a algo que ya empezó. Las emociones siguen a flor de piel, tú sigues estando sin estar y yo vuelvo a empezar. Así desapareces tú, desaparecen instantes y desaparecen lugares. Así llega alguien, dibujo mis sueños, manda el corazón y me tiro de cabeza al lugar donde te conocí.

viernes, 2 de julio de 2010

Cicatrizando

Antes de todo nos hemos desoxidado y nos hemos abrillantado los sentimientos. Después de todo sólo queda buscarnos desnudos, vestirnos mejor. Empezar a traficar con nuestros propios mecanismos, abrillantarlos. Y es que corríamos la vida tan rápido que teníamos que acabar estrellandonos, acabar por perdernos por el camino y dejarnos de lado. Ligera inconsciencia. Íbamos tan rápido que ni nos esperamos. Nos perdimos, nos aferramos al recuerdo de todos los pensamientos y sentimientos que desbordaban la razón y decidimos abandonar. Pero no nos dimos cuenta que en realidad, terminar, es volver empezar. Aunque sea distinto, aunque sea mejor.