The world needs dreamers and the world needs doers. But above all, the world needs dreamers who do.
martes, 22 de febrero de 2011
Són nostres, per sempre...
Vull parlar-vos de la poesia que envolta la vida. De la poesia que portem dins. De la que ens segueix des que naixem fins que ens evaporem. De com vessem paraules perquè necessitem, amb ànsia, tornar a viure qualsevol dels moments que custodiem. De com una olor ens avoca al record, de la relació d’una cançó amb qualsevol sentiment. De com la nostàlgia ens porta a sentir, a voler recordar. De com un racó ens acompanya a imaginar sensacions a flor de pell.
Parlo del poema que s’escriu amb el tacte dels dits i no amb la punta d’un bolígraf, que només deixa segellades amb cercles de tinta paraules que ja mai moriran. El que deixa escórrer l’ànima del que escriu sobre un paper que des d’aquell moment, tindrà esperit. I el tindrà sempre. Perquè l’essència dels sentiments, de les paraules, mai mor. Perquè són versos amb sentit de sensació, paraules que s’emporta el vent i altres que queden pel record... i el desig. Paraules que han viscut volent escapar per delinear-se sobre un plec blanc amb desig de ser fullejades per algun ull inquiet que busca el mateix que les paraules: no ser mai oblidat.
I, de la mateixa manera que les paraules necessiten no ser preses de la desmemòria, nosaltres necessitem escriure. Escriure parlant, escriure pensant, escriure dibuixant. Escriure per vèncer la por a l’oblit... a que cadascun dels nostres records no pugui ésser mai més rebobinat. De fet, traçar paraules és la manera d’encaixar qualsevol comiat. Ens fan més fàcil allunyar-nos d’allò que ens ha fet sentir especials, o almenys, diferents. Potser feliços, potser millors. Temem a dir adéu perquè correm el risc de que el que ens mancarà no torni mai més. És per això que necessitem les paraules. És per això que elles necessiten que no les oblidem, que les escrivim i que les marquem amb força.
Tot i així correm un risc. Traçar mots des del més fons de l’ànima ens salva de l’oblit però ens porta a la nostàlgia. I a la por. A la por de que aquelles paraules que hem escrit quedin mortes en algun calaix per sempre i no tornin a veure la llum que un dia van veure. Quantes vegades hauran mort les paraules tot i que hagin lluitat per sobreviure escrites sobre un pedaç de paper? Paraules a l’aire sense destí ni final. Volen al vent i cauen. Volen al vent i s’alcen. I paraules que són promeses, tresors. Que volen al vent i mai cauran.
Així formem enfilalls de mots que ens satisfan els sentits i que trasllueixen qualsevol sentiment que acaroni el cor. Síl·labes que esdevenen sentiments amagats i desconeguts, promeses oblidades, records per a guardar la vida sencera.
L’autor s’aclareix davant els seus sentiments entre portes de paper; un espill que reflecteix la seva imatge i clava la seva inquietud per fer que les seves paraules siguin un retrat únic i incalcable. L’autor necessita donar a llum paraules per fer-les inoblidables. Paraules que dibuixen idees que ronden per tot arreu i que no són cap espècie en extinció. Idees que no s’han de deixar escapar. I si algun dia us n’arriba alguna, agafeu-la. Si us demana que la traceu a paraules, feu el que els reclama. Si us prega que no l’abandonin mai, contornegeu-la encara amb més força. Potser us ajuda a donar regnes als seus sentiments i a veure que, tal i com ens n’adonem any rere any, val la pena fer literatura. Val la pena quedar-nos amb cadascuna de les nostres idees. Val la pena transformar-les en paraules. Només perquè ningú ens els podrà treure mai de les mans. Perquè són nostres, per sempre.
lunes, 14 de febrero de 2011
Paraules ja invisibles
Se m’esgoten les paraules al veure’t,
les has fet invisibles als meus ulls,
ja no les trobo.
Pretenen perseguir-me,
disparant-se ja estripades.
M’emmirallen el cor
que sembla regalimar llàgrimes d’or.
S’entreguen abatudes, com jo.
Els dies s’escapen a la velocitat de la llum.
T’agafo la mà perquè tu no t’escapis...
Mai et deslliguis de mi,
no permetis que ens travessi l’aire.
Ni la brisa indistingible que dissimula ser
suau enrenou i a voltes decideix tombar
qualsevol interposició al seu rumb.
Percebem el cel espedaçat,
retalls de somnis que ens abracen.
L’equador de maig manté intactes els raigs
fins l’última espurna de tarda
dibuixant-te retallat a contrallum.
Alçant la mirada topo amb els teus ulls.
Pel·lícula d’instants que recorre la meva ment,
fent-me reviure.
Records que fan de l’impossible quelcom tan probable
com demà estar al teu costat.
Sento el temps angoixar-me,
decidit a demanar-me pressa.
M’acoto i el deixo passar per sobre,
ens fem discrets a la fricció dels segons.
El rellotge s’ha aturat regalant-nos segons,
regalant-nos la vida.
El capvespre s’aventura a raig de lluna.
L’horitzó sembla tan fràgil...
La plata tenyeix línies blanques en la negror impenetrable
però plena d’estels.
La vida no deixa de riure,
jo amb ella, tu amb mi.
Són teus els meus somriures.
Des del moment en que me’ls vas regalar.