Ara m'ensordeix el silenci que només trenquen les cordes d'aquesta guitarra una mica muda ja d'amor. Em retorna a la nostàlgia el sol que vol xocar cada cop amb més intensitat sobre la pell, tebi i inexorable...la nit tan plena de llum com sempre. És tot allò que ens fa seguir somiant i que ens havia fet tocar el cel tantes vegades. Tot allò que sé que encara recordes.
Semblo tornar amb més força, més inesperada però més flexible també. Mentrestant continues mig esborrat. Sé que estàs intentant endevinar quina peça em falta, quina llençaré, quina em vas trencar. Massa paraules les que encara no ens hem dit, massa paraules les que sonen a amarg. La confusió ens ressegueix el cos... seguim ballant el so desafinat que creiem tan dolç, tan uniforme. En realitat encara ens amaguem sota la mateixa cançó, encara seguim desitjant el mateix. Segueixo recordant el gust a nits estrellades que desitgen no arribar al final, les teves paraules encara dins. Tot allò que podia ser vital i ara és per obligació prescindible. Tot allò que podríem haver sigut i no serem mai.
No tornaràs.