The world needs dreamers and the world needs doers. But above all, the world needs dreamers who do.

martes, 29 de junio de 2010

Més silenci el que respon

Ara m'ensordeix el silenci que només trenquen les cordes d'aquesta guitarra una mica muda ja d'amor. Em retorna a la nostàlgia el sol que vol xocar cada cop amb més intensitat sobre la pell, tebi i inexorable...la nit tan plena de llum com sempre. És tot allò que ens fa seguir somiant i que ens havia fet tocar el cel tantes vegades. Tot allò que sé que encara recordes.
Semblo tornar amb més força, més inesperada però més flexible també. Mentrestant continues mig esborrat. Sé que estàs intentant endevinar quina peça em falta, quina llençaré, quina em vas trencar. Massa paraules les que encara no ens hem dit, massa paraules les que sonen a amarg. La confusió ens ressegueix el cos... seguim ballant el so desafinat que creiem tan dolç, tan uniforme. En realitat encara ens amaguem sota la mateixa cançó, encara seguim desitjant el mateix. Segueixo recordant el gust a nits estrellades que desitgen no arribar al final, les teves paraules encara dins. Tot allò que podia ser vital i ara és per obligació prescindible. Tot allò que podríem haver sigut i no serem mai.

No tornaràs.

Núria, love and courage

Núria has been seventeen years old holding happiness and enjoying life: she’s the best person I’ve ever met and provably, one of the persons that have taught me more about life.
She can kill with a smile, she can love through hate. She's the solution of all problems: always there to listen, to love, to give you the best piece of advise. Núria is my role model to follow. Her strength can win fear by far. Her life is full of hope and courage although sometimes she has reasons to become discourage. Her love surround all of us just in a moment. At first sight she looks quite serious but when you talk to her more than five minutes you’ll probably notice that she’s a fascinating person. Núria doesn’t have any place for wickedness in her life. She’s always making me smile and raising me again when my days are dark: her patient is endless.
I think she collects all good things that are in the world and she likes sharing them with people that surround her. She’s my support, the person who makes me stronger. Is a luck to have her in my life.

lunes, 28 de junio de 2010

En l'absurd d'estimar-te

Si us plau, digue'm que marxes per sempre. Que te'n vas, que no tornaràs.
Avui s'apaguen totes les estrelles que encara resistien a deixar de donar-nos llum les nits més fosques. Avui decideixo creure't efímer, fugaç. Potser per recordar-te millor o simplement per a poder-te recordar. Sabent que si no fos així, potser preferiria oblidar totes aquelles promeses que hauria d'haver imaginat que no compliries mai. Que potser hauria de començar per no recordar-te i acabar per esborrar-te. Deixar d'intentar entendre't i abandonar-te.

I sé que serà just quan t'entengui massa tard per tornar a començar. El dia que t'entenguis ja hauré marxat per sempre.

We'd go down to the river

http://www.youtube.com/watch?v=7HxZKa4NwGo

domingo, 27 de junio de 2010

Portar els ulls a imaginar

Viatjar més enllà de les estrelles. Escapar de la realitat. Allò que tenim dins. Joc de segons que s'esbossa en una imatge. Ganes de lluitar per tornar a inventar.
És inversemblant el que una fotografia porta als ulls a imaginar. Ja ho deia Giséle Freund: ‘’La reproducció de l’obra d’art no tan sols està condicionada pel punt de vista del fotògraf sinó també del que la observa’’. Parlem doncs de la màgia de l’art de fotografiar, de com una imatge és capaç de transmetre l’inimaginable. Vull parlar-te de l’essència que envolta la vida, del que una fotografia pot capturar en qüestió de segons. De com ens pot portar a sentir aromes, sentiments a flor de pell. De la relació d’una fotografia amb el que sentíem o el que encara sentim. Fotografies que desborden sensació, imatges pel record, record pel que vindrà i ens recorda que potser no pot tornar. Paraules amagades sota qualsevol escena. I és que fotografiar ens evoca directament al record. Al record que deixa una fotografia sobre l’ànima al mateix instant que es transcriu als nostres ulls. El record que atorga al destí qui en aquell instant decideix glaçar una imatge. És el refugi dels somiadors, dels que volem tornar a viure tot i estar més a prop de l'oblit.