The world needs dreamers and the world needs doers. But above all, the world needs dreamers who do.
jueves, 24 de marzo de 2011
Escena nocturna II
domingo, 20 de marzo de 2011
El pòrtic a la nit
L’edènic abril manté els raigs de sol fins el darrer badall de tarda. Sobrevolant aquesta vall de tonalitats intenses els núvols rellisquen sobre el cel i xiuxiuegen descremant-se lentament. Sense pressa es converteixen en les pinzellades escarlata que pinten aquesta estampa de primavera. Si regna el silenci, l’oïda capta el soroll que frega el penya-segat. L’aigua irromp contra les roques amb tanta força que sembla que la seva duresa sigui fins i tot fràgil. Un fil musical que té com a compositors els ocells fa més càlida l’atmosfera. A l’atzar, la meva mirada contorneja, retallada a contrallum, l’ombra d’un arbre dins la immensitat. Voleteja al ritme de la brisa que, decidida a tombar amb el seu indistingible enrenou tot el que s’interposi al seu rumb, ha trobat la pista per fer víctimes de la gravetat les seves fulles. La seva força les ha vençut i les ha delineades sobre el terra d’aromes humides. El sol que ara comença a acomiadar-se ha contagiat un to carmesí a l’ambient durant més de mig dia. I, fins i tot així, el fred alè que l’hivern ha deixat passeja sobre l’herba indefensa que encara espera la calor de la primavera més pura per despertar-se. El vent inquieta el paisatge fent-lo moure al seu ritme i imposant desordre. L’atenuació de la llum adverteix el comiat: el sol desapareix parsimoniosament i exempt a les agulles del rellotge. La vesprada acaba quan la gran estrella desapareix i amb ella l’efecte encegador amb el que havia captivat mitja esfera. L’horitzó sembla fràgil, fins i tot palpable. Es dibuixa com una línia que encanta les hores nocturnes i oprimeix la llum del dia. En el seu inferior queda la llum, fent tangible un altre món. El color carmesí que havia destenyit el sol sobre el sostre del món s’ha esborrat per donar pas a una nit que amaga un calaix de tons indefinible. El capvespre sembla aventurar-se a raig de lluna, insinuant-se cadenciós. La plata comença a teixir línies entre la negror que donen pas a llums que aparenten ser immortals. Semblen sentinelles que sobrevolen el món i el custodien. Intenten contornejar dèbilment sense èxit el que es reprodueix als meus ulls. Les venç abans la foscor, capaç de fer seves totes les formes mundanes. Així la foscor venç mentre espera ser derrotada per l’arribada de la llum.