The world needs dreamers and the world needs doers. But above all, the world needs dreamers who do.

jueves, 24 de marzo de 2011

Escena nocturna II

Aquesta nit que ja no et puc somiar decideixo endinsar-me en la novel·la dels nostres dies. Sense adonar-me'n acabo atrapada entre tres línies que no em deixen escapar. Mentre jo dono voltes al que podria haver estat i no acabarà sent mai penso que no dec ser l'única en el món que desitja viure el que hauria passat si... Em prometo llençar els records mentre sé que els llençaré en el lloc més segur per poder-los tornar a recollir. Algú llença, com jo, tots els records que encara duren i que s'oposen a marxar. Records que algú altra agafarà per fer-los seus, records que ara neixen i records que ja són morts abans de voler morir. La nit impenetrable ha fet fora les estrelles: han caigut totes amb mi. La lluna resisteix i em deixa entreveure el que es dibuixa als meus ulls. La por encadena la noia i atrapa dins una capsa tots els seus somnis. Només a cinc metres algú resisteix la nit i aconsegueix encendre d'una vegada per totes la llum. Sento com algú fa dolços els instants mentre jo els sento amargs. La monotonia torna a repetir-se Carpe diem mentre ja està cansada de la rutina que atabala i ofega. Necessito algú que em teixeixi mirades que no necessiten paraules per entendre's. No hi ha ningú capaç de fer-ho aquesta nit. Moren 135 somnis avui després d'haver estat vius un any i mig. Moren sabent que només una persona els podrà tornar a fer viure. El cel contagia la foscor a una ciutat que crida sense fer soroll. El vent imposa desordre i això canvia la vida a algú. Algú pretén volar mentre algú li talla les ales abans d'alçar volada. Aquells llavis intenten fer eterna la nit perquè no desapareixin mai els llavis que la fan tan feliç. Fent transparents les parets de la ciutat veig com algú intenta aturar el temps per no haver de marxar mai del seu costat. Sento com s'entona una melodia inacabable en el meu cap, sento com hem torna tots aquells records que tant volia llençar i que ja he fet tornar.

domingo, 20 de marzo de 2011

El pòrtic a la nit

L’edènic abril manté els raigs de sol fins el darrer badall de tarda. Sobrevolant aquesta vall de tonalitats intenses els núvols rellisquen sobre el cel i xiuxiuegen descremant-se lentament. Sense pressa es converteixen en les pinzellades escarlata que pinten aquesta estampa de primavera. Si regna el silenci, l’oïda capta el soroll que frega el penya-segat. L’aigua irromp contra les roques amb tanta força que sembla que la seva duresa sigui fins i tot fràgil. Un fil musical que té com a compositors els ocells fa més càlida l’atmosfera. A l’atzar, la meva mirada contorneja, retallada a contrallum, l’ombra d’un arbre dins la immensitat. Voleteja al ritme de la brisa que, decidida a tombar amb el seu indistingible enrenou tot el que s’interposi al seu rumb, ha trobat la pista per fer víctimes de la gravetat les seves fulles. La seva força les ha vençut i les ha delineades sobre el terra d’aromes humides. El sol que ara comença a acomiadar-se ha contagiat un to carmesí a l’ambient durant més de mig dia. I, fins i tot així, el fred alè que l’hivern ha deixat passeja sobre l’herba indefensa que encara espera la calor de la primavera més pura per despertar-se. El vent inquieta el paisatge fent-lo moure al seu ritme i imposant desordre. L’atenuació de la llum adverteix el comiat: el sol desapareix parsimoniosament i exempt a les agulles del rellotge. La vesprada acaba quan la gran estrella desapareix i amb ella l’efecte encegador amb el que havia captivat mitja esfera. L’horitzó sembla fràgil, fins i tot palpable. Es dibuixa com una línia que encanta les hores nocturnes i oprimeix la llum del dia. En el seu inferior queda la llum, fent tangible un altre món. El color carmesí que havia destenyit el sol sobre el sostre del món s’ha esborrat per donar pas a una nit que amaga un calaix de tons indefinible. El capvespre sembla aventurar-se a raig de lluna, insinuant-se cadenciós. La plata comença a teixir línies entre la negror que donen pas a llums que aparenten ser immortals. Semblen sentinelles que sobrevolen el món i el custodien. Intenten contornejar dèbilment sense èxit el que es reprodueix als meus ulls. Les venç abans la foscor, capaç de fer seves totes les formes mundanes. Així la foscor venç mentre espera ser derrotada per l’arribada de la llum.