The world needs dreamers and the world needs doers. But above all, the world needs dreamers who do.

lunes, 4 de julio de 2011

domingo, 24 de abril de 2011

Mi cola de dragón

Me pareció una osadía que me invitara a cenar, así que decidí ponerle a prueba: le pedí la cola de un dragón. Era como tener en los ojos todos los ríos del mundo. Como querer que la tostada no caiga por el lado de la mermelada de buena mañana o intentar meter un elefante dentro de un frigorífico. Me sorprendió. Me dijo que aceptaba el reto, que le diera tres días y que a las nueve de la noche me esperaba en el Cincinatti. Sinceramente pensé que con tres días no lo podría lograr, que era imposible realizar mi extravagante deseo. Tres días más tarde a las nueve y un minuto llegaba al Cincinatti. Y allí estaba él, con apariencia tranquila y con mirada limpia y sosegada. Advertí su fidelidad como nunca la había advertido. Me senté y le miré a los ojos, no veía la cola de un dragón pero su mirada reflejaba que la tenía consigo. Fue una velada única e irrepetible, todas las demás habían sido diferentes. Con él, el deseo se izo realidad cuando apareció delante de mí la cola de dragón. Es como saber que a partir de aquella noche la eternidad nos encubriría los días, las horas y los segundos; que seríamos para siempre malos perdedores a las palabras y que la magia nunca más volvería a ser truco.
Despuntaba la medianoche cuando me tomó de la mano y me izo subir al coche. Estaba ciega de misterio y deseaba saber donde me llevaba. Me enfundó los ojos con un pañuelo que logró sacar de su bolsillo y me izo sentar en el coche hasta que noté que la lenta velocidad del viento lograba hacerse notar en mí. La luna conseguía traspasar los hilos del pañuelo y se mostraba como cuando le faltan veinticuatro horas para mostrar su cara plenamente. Se podían oír los suaves murmullos del pájaro que desea su cola de dragón. De repente, noté como el viento dejaba de despeinarme y como la suave brisa de la velada nos acompañaba. Me cogió de la mano para que saliera y noté su presencia a mi lado. Me deshizo del pañuelo y pude ver como su lumbre de plata dibujaba un tapiz de reflejos en la noche y me dejaba apreciar nuestras sombras marcadas en el suelo aunque la oscuridad reinara la noche. Paró en el borde de una carretera que se mostraba solitaria pero que lucía unas vistas espectaculares. El agua, su reflejo, los árboles moviéndose al son de la brisa inquieta…Me llevó justo al medio del asfalto que formaba parte de aquel interminable camino y me dijo: ‘’Carretera de la Cola del Dragón. Toda tuya’’. Las miradas de ambos se encontraron en la penumbra. Desde entonces él es mi cola de dragón por creer en lo imposible, en lo impalpable.


(2008)

martes, 12 de abril de 2011

Necessito no acabar

Ara m’ensordeix el silenci

trencat per les cordes d’aquesta guitarra,

una mica ja muda d’amor.

Ara reposa la meva vida sobre la teva,

no se’n vol escapar.

Manipulem rellotges i descansem en somriures.

Ja és difícil no pensar-te.

Vull dir-te que necessito no acabar,

dibuixar-te amb la mirada cada cop més endins

perquè no puguis escapar.

Veure la immensitat del món fer-se petita al teu costat

i preguntar-me com ho fas.

Somiar-te prou perquè siguis tan endins

que no vulguis marxar.

Ens fem invencibles sense adonar-nos-en,

disparem paraules fracassades abans d’entonar-se,

desitgem no esvair-nos mai.

sábado, 9 de abril de 2011

Qué perra la vida

Lo digo y lo siento. Me he perdido entre la vida antes de que me avisaran que podría pasar. Ir manco de experiencia pasa factura. Ni se rebobinan historias ni existe la marcha atrás. Aquí quien la falla, la paga. Y el tiempo ha volado, y tú con él, y yo tan aterrizada y vieja de recuerdos. Mi conciencia ya está colapsada de recuerdos deshidratados que han quedado cicatrizados con tanta lágrima. Alguien ha decidido esconder las llaves que cerrarían este asunto para siempre. Me devuelven la factura a final de mes y no dejan de insistir hasta que la pago una y otra vez. Al fin y al cabo qué le vamos a hacer. Las malas rachas son necesarias para borrar incapacidades. Sólo deseo que acabe por llegar el momento en que encuentre las llaves que tanto me esconden y tanto quiero encontrar. Qué perra. La vida.

jueves, 7 de abril de 2011

Gir de 180º

Sembla que el món ha girat més ràpid del normal avui. Com si hagués fet alguna cosa malament sense adonar-me'n m'han tornat els records que fa tant temps vaig enterrar. Aquell racó que guarda tantes hores. Aquell que mai s'ha desplaçat al passat ni a l'oblit i que tant he volgut creure esborrat. I sense voler-ho et veig pensant-me mentre el que tens ara t'és tan fàcil que no pots començar de nou. No vols imposar desordre perquè ara ja tot et sembla més feliç que el que tenies abans. I jo et torno a pensar una vegada més. I et veig tornar mentre fa temps que has marxat. I sense tu girar i girant jo cent vuitanta graus he quedat més a prop de tu que mai...

jueves, 24 de marzo de 2011

Escena nocturna II

Aquesta nit que ja no et puc somiar decideixo endinsar-me en la novel·la dels nostres dies. Sense adonar-me'n acabo atrapada entre tres línies que no em deixen escapar. Mentre jo dono voltes al que podria haver estat i no acabarà sent mai penso que no dec ser l'única en el món que desitja viure el que hauria passat si... Em prometo llençar els records mentre sé que els llençaré en el lloc més segur per poder-los tornar a recollir. Algú llença, com jo, tots els records que encara duren i que s'oposen a marxar. Records que algú altra agafarà per fer-los seus, records que ara neixen i records que ja són morts abans de voler morir. La nit impenetrable ha fet fora les estrelles: han caigut totes amb mi. La lluna resisteix i em deixa entreveure el que es dibuixa als meus ulls. La por encadena la noia i atrapa dins una capsa tots els seus somnis. Només a cinc metres algú resisteix la nit i aconsegueix encendre d'una vegada per totes la llum. Sento com algú fa dolços els instants mentre jo els sento amargs. La monotonia torna a repetir-se Carpe diem mentre ja està cansada de la rutina que atabala i ofega. Necessito algú que em teixeixi mirades que no necessiten paraules per entendre's. No hi ha ningú capaç de fer-ho aquesta nit. Moren 135 somnis avui després d'haver estat vius un any i mig. Moren sabent que només una persona els podrà tornar a fer viure. El cel contagia la foscor a una ciutat que crida sense fer soroll. El vent imposa desordre i això canvia la vida a algú. Algú pretén volar mentre algú li talla les ales abans d'alçar volada. Aquells llavis intenten fer eterna la nit perquè no desapareixin mai els llavis que la fan tan feliç. Fent transparents les parets de la ciutat veig com algú intenta aturar el temps per no haver de marxar mai del seu costat. Sento com s'entona una melodia inacabable en el meu cap, sento com hem torna tots aquells records que tant volia llençar i que ja he fet tornar.

domingo, 20 de marzo de 2011

El pòrtic a la nit

L’edènic abril manté els raigs de sol fins el darrer badall de tarda. Sobrevolant aquesta vall de tonalitats intenses els núvols rellisquen sobre el cel i xiuxiuegen descremant-se lentament. Sense pressa es converteixen en les pinzellades escarlata que pinten aquesta estampa de primavera. Si regna el silenci, l’oïda capta el soroll que frega el penya-segat. L’aigua irromp contra les roques amb tanta força que sembla que la seva duresa sigui fins i tot fràgil. Un fil musical que té com a compositors els ocells fa més càlida l’atmosfera. A l’atzar, la meva mirada contorneja, retallada a contrallum, l’ombra d’un arbre dins la immensitat. Voleteja al ritme de la brisa que, decidida a tombar amb el seu indistingible enrenou tot el que s’interposi al seu rumb, ha trobat la pista per fer víctimes de la gravetat les seves fulles. La seva força les ha vençut i les ha delineades sobre el terra d’aromes humides. El sol que ara comença a acomiadar-se ha contagiat un to carmesí a l’ambient durant més de mig dia. I, fins i tot així, el fred alè que l’hivern ha deixat passeja sobre l’herba indefensa que encara espera la calor de la primavera més pura per despertar-se. El vent inquieta el paisatge fent-lo moure al seu ritme i imposant desordre. L’atenuació de la llum adverteix el comiat: el sol desapareix parsimoniosament i exempt a les agulles del rellotge. La vesprada acaba quan la gran estrella desapareix i amb ella l’efecte encegador amb el que havia captivat mitja esfera. L’horitzó sembla fràgil, fins i tot palpable. Es dibuixa com una línia que encanta les hores nocturnes i oprimeix la llum del dia. En el seu inferior queda la llum, fent tangible un altre món. El color carmesí que havia destenyit el sol sobre el sostre del món s’ha esborrat per donar pas a una nit que amaga un calaix de tons indefinible. El capvespre sembla aventurar-se a raig de lluna, insinuant-se cadenciós. La plata comença a teixir línies entre la negror que donen pas a llums que aparenten ser immortals. Semblen sentinelles que sobrevolen el món i el custodien. Intenten contornejar dèbilment sense èxit el que es reprodueix als meus ulls. Les venç abans la foscor, capaç de fer seves totes les formes mundanes. Així la foscor venç mentre espera ser derrotada per l’arribada de la llum.

sábado, 26 de febrero de 2011

God gave us memory so that we might have roses in December.

martes, 22 de febrero de 2011

Són nostres, per sempre...

Vull parlar-vos de la poesia que envolta la vida. De la poesia que portem dins. De la que ens segueix des que naixem fins que ens evaporem. De com vessem paraules perquè necessitem, amb ànsia, tornar a viure qualsevol dels moments que custodiem. De com una olor ens avoca al record, de la relació d’una cançó amb qualsevol sentiment. De com la nostàlgia ens porta a sentir, a voler recordar. De com un racó ens acompanya a imaginar sensacions a flor de pell.

Parlo del poema que s’escriu amb el tacte dels dits i no amb la punta d’un bolígraf, que només deixa segellades amb cercles de tinta paraules que ja mai moriran. El que deixa escórrer l’ànima del que escriu sobre un paper que des d’aquell moment, tindrà esperit. I el tindrà sempre. Perquè l’essència dels sentiments, de les paraules, mai mor. Perquè són versos amb sentit de sensació, paraules que s’emporta el vent i altres que queden pel record... i el desig. Paraules que han viscut volent escapar per delinear-se sobre un plec blanc amb desig de ser fullejades per algun ull inquiet que busca el mateix que les paraules: no ser mai oblidat.

I, de la mateixa manera que les paraules necessiten no ser preses de la desmemòria, nosaltres necessitem escriure. Escriure parlant, escriure pensant, escriure dibuixant. Escriure per vèncer la por a l’oblit... a que cadascun dels nostres records no pugui ésser mai més rebobinat. De fet, traçar paraules és la manera d’encaixar qualsevol comiat. Ens fan més fàcil allunyar-nos d’allò que ens ha fet sentir especials, o almenys, diferents. Potser feliços, potser millors. Temem a dir adéu perquè correm el risc de que el que ens mancarà no torni mai més. És per això que necessitem les paraules. És per això que elles necessiten que no les oblidem, que les escrivim i que les marquem amb força.

Tot i així correm un risc. Traçar mots des del més fons de l’ànima ens salva de l’oblit però ens porta a la nostàlgia. I a la por. A la por de que aquelles paraules que hem escrit quedin mortes en algun calaix per sempre i no tornin a veure la llum que un dia van veure. Quantes vegades hauran mort les paraules tot i que hagin lluitat per sobreviure escrites sobre un pedaç de paper? Paraules a l’aire sense destí ni final. Volen al vent i cauen. Volen al vent i s’alcen. I paraules que són promeses, tresors. Que volen al vent i mai cauran.

Així formem enfilalls de mots que ens satisfan els sentits i que trasllueixen qualsevol sentiment que acaroni el cor. Síl·labes que esdevenen sentiments amagats i desconeguts, promeses oblidades, records per a guardar la vida sencera.

L’autor s’aclareix davant els seus sentiments entre portes de paper; un espill que reflecteix la seva imatge i clava la seva inquietud per fer que les seves paraules siguin un retrat únic i incalcable. L’autor necessita donar a llum paraules per fer-les inoblidables. Paraules que dibuixen idees que ronden per tot arreu i que no són cap espècie en extinció. Idees que no s’han de deixar escapar. I si algun dia us n’arriba alguna, agafeu-la. Si us demana que la traceu a paraules, feu el que els reclama. Si us prega que no l’abandonin mai, contornegeu-la encara amb més força. Potser us ajuda a donar regnes als seus sentiments i a veure que, tal i com ens n’adonem any rere any, val la pena fer literatura. Val la pena quedar-nos amb cadascuna de les nostres idees. Val la pena transformar-les en paraules. Només perquè ningú ens els podrà treure mai de les mans. Perquè són nostres, per sempre.

lunes, 14 de febrero de 2011

Paraules ja invisibles

Se m’esgoten les paraules al veure’t,

les has fet invisibles als meus ulls,

ja no les trobo.

Pretenen perseguir-me,

disparant-se ja estripades.

M’emmirallen el cor

que sembla regalimar llàgrimes d’or.

S’entreguen abatudes, com jo.

Els dies s’escapen a la velocitat de la llum.

T’agafo la mà perquè tu no t’escapis...

Mai et deslliguis de mi,

no permetis que ens travessi l’aire.

Ni la brisa indistingible que dissimula ser

suau enrenou i a voltes decideix tombar

qualsevol interposició al seu rumb.

Percebem el cel espedaçat,

retalls de somnis que ens abracen.

L’equador de maig manté intactes els raigs

fins l’última espurna de tarda

dibuixant-te retallat a contrallum.

Alçant la mirada topo amb els teus ulls.

Pel·lícula d’instants que recorre la meva ment,

fent-me reviure.

Records que fan de l’impossible quelcom tan probable

com demà estar al teu costat.

Sento el temps angoixar-me,

decidit a demanar-me pressa.

M’acoto i el deixo passar per sobre,

ens fem discrets a la fricció dels segons.

El rellotge s’ha aturat regalant-nos segons,

regalant-nos la vida.

El capvespre s’aventura a raig de lluna.

L’horitzó sembla tan fràgil...

La plata tenyeix línies blanques en la negror impenetrable

però plena d’estels.

La vida no deixa de riure,

jo amb ella, tu amb mi.

Són teus els meus somriures.

Des del moment en que me’ls vas regalar.



martes, 1 de febrero de 2011

Amor (in)consciente

Ahora que ya todo huele a cerrado, quizá debamos abrir las ventanas de par en par. Dejar que te vayas, cerrar para que no vuelvas a entrar. Airear el ambiente y airearme de ti un rato. Y no me mires así. Qué pasa si me apetece quererte. Que sí, que me apetecía y mucho. Pero que ya no puedo, que ya no te lo mereces. Qué corazón más desestructurado... Me parece que he empezado por la cubierta y se ha derrumbado a falta de paredes maestras. Aquí no hay tabique que te aguante. Así que tiraré la casa por la ventana, si es que nos acordamos de construirlas, y huiré de ti. Estaré en la vuelta de la esquina, esperando ver cómo algún día serás tú el que pierde la casa. Y para decirte que, al fin y al cabo, lo imposible es lo más fácil de desear, lo más difícil de luchar. Para decirte que te han desamueblado la casa a voluntad, que te han dejado despojado y ahora no tienes dónde caerte muerto. Pero yo ya te lo dije, y quién avisa, no es traidor. Ligera (in)conciencia...la nuestra.

lunes, 17 de enero de 2011

Adéu 2010

Acabava el 2009 dient que aquell havia estat el millor any de la meva vida. Havia d’arribar el 2010 i acabar-li de trobar el gust per saber que aquest ha estat un dels millors anys de la meva vida. Que el que el 2009 pretenia era guanyar força per poder atrapar un 2010 que es puntua amb el nom.

Estimat 2010, ensenya'ns cadascun dels teus dies, que comencem. Culpa teva, ens has deixat amb ganes de rebobinar i tornar a viure. Et vas presentar, 2010, sense el que més feliç m'havia fet durant el 2009. Carpe Diem dèiem. Però vas tancar les pàgines d'aquest llibre ja potser una mica esborrat. I ens vas deixar sense pàgines per escriure ni història per viure. Però em deies que si ens ho proposàvem, ho aconseguiríem, com sempre. I així obríem nous llibres, els demanàvem escriure noves històries que ens farien cada dia una mica més grans i ells acceptaven. Quants llibres tenim ara... Arribaven al febrer nous somnis i noves promeses. Sé que m'amagaves que es trencarien al maig. Però et perdono, me n'has ensenyat tantes de coses que seria egoïsta no perdonar-te aquesta estupidesa. Has deixat que m'emporti un replec de persones que sé que si no hi fossin, trobaria a faltar. Cada nit comptàvem estrelles... ens portaven tan lluny. Sé que encara ho recordes, i també sé que sempre ho recordaràs. Com hem somiat aquest any... Després van arribar els memorables disset. Els trossos de la nostra vida ajuntats i al nostre costat, el que consideràvem més essencial ens demostrava que seguia al nostre costat aquell any i que ho seguiria fent per molt més temps. I així, donàvem la benvinguda a un any que de ben segur marcaria diferències. Començàvem una nova etapa, en tancàvem un altra. Ens recordàvem contínuament que havíem d'apedaçar la vida de somnis, cosir-ne les vores de sucre i tapar qualsevol forat perquè no s'escapés tota la màgia. Les oportunitats potser no tornen... o potser sí. I així fins ara, havent recorregut ja un adéu que potser fa dies que resseguim. Un adéu que per totes acabarà sent un fins sempre. Un adéu que fem lent intentant que no arribi sabent que acabarà per aterrar. Sense adonar-nos-en arribava l'estiu i amb ell una cadena de somriures que encara s'escapen. Et guardaves totes les energies per l'estiu, sabia que ho faries. Sabia que em deixaries amb la boca oberta altra vegada... Ens ha deixat sense paraules i ens portaves el que esperàvem des de feia un any sencer. La Sabine tornava a ser a casa. A la que sempre ha estat casa seva. Amb ella tornaven anys i records que no sabíem ni on col·locar de l'emoció. No dubtaria en dir que van ser dels millors dies que m'has donat. I mira que tots els que m'has fet feliç en tan sols tres-cents seixanta cinc dies. Però hi ha una cosa que no has fet bé i vull que milloris. Ara que ha marxat ens has deixat buits, espero que n'aprenguis i diguis al 2011 que la deixi aquí la vida sencera. Va marxar i de cop, ens trobàvem amb un peu al 2011 i l'altre al 2010. El destí ens obligava a dir-te adéu, però havíem de fer-te entendre que no podies quedar-te tot allò que ens havia fet tant felices. Ens ho volíem emportar al 2011 sabent que així, un cop acabat el 2011 li tornarem a fer el mateix i acabarem amb tots els bons moments a les mans. I aquests sí que ningú ens els podrà treure de les mans. Són nostres, per sempre.


No saps com m'ha agradat escriure't en plural. Significa que has deixat que ho compartís tot amb els de sempre i els de per sempre. Gràcies.

domingo, 9 de enero de 2011

Hexàgon regular amb nom a cada vèrtex

Descriure-us a vosaltres se'm fa més difícil del que em pensava. Em venen al cap tantes coses que no sé per on començar. Em deixaria caure sobre els sopars que desenllacen en complicitat, sobre les nits, els matins i les tardes compartides. Us diria que valeu or, que sou reflexa de valentia i que sou la força que em va seguir dia rere dia. Però sou tan grans que fins i tot heu fet que deixi enradera aquestes paraules i em quedi muda d'amor. Els records em deixen als dies que dibuixaven la nostra infantesa que tant lluny ens queda. La veritat és que no fan falta fotografies ni paraules per descriure la recepta per fer que l'amistat es desprengui del seu pur significat i doni com a resultat aquest hexàgon tan perfecte. No és necessari desplegar-me a gràcies sabent abans de començar que fracassaré. Potser no feia ni falta començar a escriure però ho he fet perquè em sentia en deute tot i sabent que la meva vida ja té nom i és el vostre.

En espera

Em va dir que la distància ens faria forts. A mi em fa impotent. Però Meredith ja ho va dir: ‘’My Dear, this things are life’’. I així es van perdent i guanyant combats. I qui diu combats diu promeses. I qui diu promeses diu paraules, diu silencis i diu mirades... És inesperat, potser impossible. Com oferir llàgrimes del cel que venen d’indrets on mai no ha plogut. Com saber que fa cada una de les persones que habiten aquesta gèlida ciutat en una mateixa hora. I això em fa tornar boja. I si ho ajuntes amb les paraules d’amor senzilles i tendres del nostre Serrat encara més. Però és bogeria sana. De la que no entén de raó però tampoc de metges. Entén tan sols d’amor. I només necessita cent trenta cinc minuts per curar-se. Per no morir al calaix dels segons oblidats. I ara que escolto els focs artificials de lluny penso en tu. I penso que deuen ser el somni més preuat dels que els estan mirant i que algun petó tímid es deu amagar entre les seves espurnes arrebossades amb les estrelles que adornen la nit fent-la màgica. Potser penso això perquè és el meu cor el que espera aquest gest tímid. L’espera però calla, i és que sempre he pensat que els silencis valen or, per no dir que són diamant que només s’ha de saber polir. I ara només sé que els adéus mai m’han agradat. Que mai m’han agradat els ‘’fins mai més’’. Que les llàgrimes cauen sense cap perquè. O potser si que n’hi ha de perquè. Però no el sé trobar, no el vull trobar. I que en el fons podem ser forts. Que l’amor no entén de lleis, només d’esperança.

Tant se val, jo t’estimo...

sábado, 1 de enero de 2011

Ens robaren la història

Qui diu que el temps ho cura tot, menteix. Més d’un any d’allò, de pors i rancúnia, i encara se’n dibuixaven, encara hi havia llàgrimes que queien dels meus ulls, que havien semblat tant forts i que en realitat eren el més dèbil que tenia. S’esvaïen sense pausa. Quedaven consumides com el foc crema cadascuna de les partícules d’una espelma. Preses de l’oblit, desvelaven ràbia i melancolia.

De les espurnes de coratge, ni rastre. Cremaven perquè havien estat foc però ara s’havien dissipat, fent-se pols.

El cel callava la llum i les garlandes grisoses desdibuixaven aquella diafanitat, clara i nítida. La feien escarlata, deixant-la anar sota el cel cendra, monòton, que dibuixava les parets d’aquella ciutat fosca. La nit concedia que els fanals s’espiguessin i culminessin el cel. La llum només xiuxiuejava, es difuminava entre la foscor, amagant-se.

La feina era des de llavors el refugi de les meves penes; mentre viatjava d’una punta a l’altra del món no tenia temps de destapar el seu passat, ni temps ni ganes. Per què fer-ho? Aquesta pregunta recorria els meus minuts cada dia del món i els convertia en una lluita invencible. Em glaçava les venes, feia brollar la por cada segon.

Era època de guerra, al 1937, anys de quitrà, negres. Pinzellades que s’emportaven minut a minut ànimes indefenses entre els carrers foscos d’aquella ciutat. Adéus que eren per sempre. Barcelona era això.

Aquells dies eren dies de trànsit, òbits. Tanmateix els recordo com els més tristos de la meva vida. Impossibles d’esborrar al pas del temps, de curar, de fer desaparèixer amb un cop de ploma. Dies d’adéus incessants i nostàlgia constant. Trucades que testificaven llàgrimes i dolor, converses que significaven un adéu a qui estimaves i a qui veies dia rere dia a la plaça de davant del carrer Major o amb qui havies parlat feia dos dies mentre esperaves al mercat. Les paraules que em repetien dia rere dia al llarg de les infinites trucades se’m difuminaven entre les idees i només desitjava agafar el temps, fer-lo meu i parar-lo. Deixar de reviure aquells instants que em glaçaven la sang i em deixaven paralitzada durant hores, dies. Arrancar del record aquells instants que ho embolcallaven tot de monotonia.

L’Àngela em visitava, almenys, tres cops per setmana notificant-me mil i una tristeses que ens portaven tardes de llàgrimes i nostàlgia. De les altres no en sabria detallar cada paraula, cada moment, però de l’última sí. Eren les cinc, i recordo com repicaven les campanes de l’Església de la plaça, com si fos ara encara sento com repiquen dins el meu cap. Va haver de trucar dos cops perquè la sentís; el so de les campanades que es filtrava per la finestra desgastava el delicat so del timbre. Jo ja tenia la taula preparada amb les quatre cartes que fèiem servir per matar el temps i parlar de tot i de res, però la tristesa que es dibuixava sobre la cara de l’Àngela no l’havia reconegut des de feia temps; els seus ulls van deixar anar una llàgrima tímidament i els seus llavis van mussitar quatre paraules que em van destrossar l’ànima i me la van trencar en engrunes que mai més tornaria a falcar.

A ell també se’l van emportar. El vaig veure estirat al terra, com si estigués adormit. Els seus ulls, em miraven, fixament, immòbils. No cessaven moviment. Continuaven sent mirant-me com ho havien fet durant tots aquells anys; semblaven porcellana. Amb una carícia, els vaig tancar intentant entendre que no tornarien a ser mirall dels meus mai més. Semblava víctima d’algun somni; el seu somriure, que mai havia perdut força, persistia. Vaig deixar que els meus llavis acaronessin els seus, pensant que aquell seria l’últim de tots. La seva esquena estava segellada per cicatrius que em deixaven sense respiració, el seu pit semblava un llac de sang. Encara restaven intactes les bales que havien segellat la seva mort. Una cicatriu decorava la seva cama dreta ocupant persistència, intensa i profunda. Les seves mans, fredes com mai, semblaven atrapades en el temps, sense sortida. Quietes. La seva roba era el testimoni de tantes guerres batallades, de tanta lluita, de tant patiment.

Em costava creure que el seu cor mai més bategaria cridant-me a cau d’orella paraules que no existien i mussitant-me anhel. Que les seves paraules no tornarien a traçar-me el coratge que em feia seguir. Quan no teníem por, quan estàvem junts.

Tot el que volia, se’n va anar amb ell. Les paraules, les carícies, les mirades, tots aquells mots que només nosaltres coneixíem. Potser m’havia aferrat massa a la seva olor, a la seva pell, suau i sempre freda, que m’abraçava cada minut i mai m’havia deixat sola fins llavors. Ara ja mai podré substituir-lo...

L’últim adéu sempre és el més dur. Ens l’estimàvem. El recordo com un dia difícil i trist, fosc. Fins i tot el cel plorava, compadit. Plovia sense compàs i en auge incansable. Barcelona vestia colors monòtons i cels de carbó. El dia negre desbordava a llàgrimes. Allà els ànims feien sanglotar amb més fermesa. Els carrers del cementiri eren foscos i només una franja de llum es deixava descobrir entre la foscor que envoltava aquell munt d’ànimes. Mentre caminava anava llegint noms que em semblaven familiars intentant associar-los amb la cara de qui m’havia deixat com ho havia fet ell. Allà, on la nostàlgia era la comensal més usual, vaig haver de xiuxiuejar aquell adéu que recordo amb tanta aflicció. Tot va quedar allà, tot va quedar evaporat, cada segon, cada instant. Tot va anar-se’n.

Aquells dies els recordo com laberints de melancolia que mai van trobar sortida. Dies de preguntes al destí, de voler tornar a emprendre segon rere segon i fracassar abans d’intentar-ho. Vivies per algú, però aquest algú ja no existia. Que els mil anys de llum que t’havien perseguit, s’anaven revestint de cels negres, sentiments afligits i somnis trencats a pedaços. L’esperança ja havia quedat desesperada per sempre. Els dies de guerra eren interminables, i sovint pensava que m’acabaria esvaint com ell, ànima incansable, i que els deixaria a tots. Però la guerra no m’ha fet víctima dels seus bombardejos de por i així, segueixo abraçada al seu record sense voler-me’n desfer.

De moment la meva esperança encara segueix atònita i invisible, perforada, com la pluja forja la sorra indefensa. És igual cap a on fugis, els records i la impotència del destí acaben per tornar a néixer. Sempre.

Confesso que des de llavors encara passejo pels carrers de Barcelona, una Barcelona que ja no recorda aquells dies ni ho vol fer, una Barcelona sense guerra, una Barcelona neta; recordant que un dia vaig passejar-hi amb ell i imaginant que les meves cames persegueixen el seu rumb. Que un dia allà, en aquells carrers foscos i deserts de Barcelona, van segellar-li la mort i me’l van prendre per sempre. M’agradaria tornar a sentir-me relliscant entre les seves abraçades, que encara seguís donant sentit a tot allò que m’envolta. Voldria canviar la meva historia, i digue’m qui no ho voldria.

Després de tot, només sé que aquestes paraules, al seu costat, no són més que una espurna de sorra enmig d’un desert. Ha passat massa temps des de llavors. I ara que ja no hi és, només em queda viure dels records. Però sé que algun dia, no importa quan ni com, ens retrobarem, i junts, podrem acabar d’escriure aquelles pàgines d’aquella història que ens van robar.