Vent austre que pintes cada racó, que remugues traçant crits d’esperança i muralles de deler. Vel auri i igni que cobreixes fronteres fent-les eternes, immortals. Encoratges la lluita, esvaeixes els tons afòtics que ens afusellen la història. Ets bressol de llàgrimes plenes de vida. Són llàgrimes de delit i és vida anhelada. Dolor escortat, escortada serà la lluita amb el pas del temps. Reneix l'ànsia de llibertat dels que ens retrocedeixen el pas, reneix l'ànsia de lluita dels que ens volen vèncer. Ets capaç de fer reviure cels mústics, tributes pactes eterns i arreles en la història els quatre cops que no segellaren més que triomf. Vellut daurat que ets potència de l’audaç, concòrdia de música i ritmes. Lluites derrotada, guanyes inclús vençuda. Per això ens descriuen les barres que capturaren la sofrença. I sabem que fins i tot tenint sepultada la tradició i els mots emmudits pel silenci veí, reneixen les paraules que mai podran ser capturades, es desterra la llegenda amagada i es desemmascara l'aroma arrelada. Prenem vida en la foscor i ens repetim: ''Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer''.
The world needs dreamers and the world needs doers. But above all, the world needs dreamers who do.
sábado, 24 de abril de 2010
Enyor
Vici al teu encant, hores espurnejades d’amor.
lunes, 19 de abril de 2010
Felicitat
Agafa’m la mà i amb el tacte, tinta’m la pell de records, omple els meus ulls d’històries i el cor de sentiments que mai no havia tastat. Deixa’t portar per la calma i mirem junts la pel·lícula de la nostra vida, cadascun dels dies que hem viscut junts fins al punt d’entendre’t sense parlar. Digue’m quin món és digne de tu i te’l portaré. Descobreix-me. Intenta explicar-me el per què de que les paraules deixin d’existir al teu costat, de que no existeixi mot igualable a tu. Para el temps. Captiva’l fins que res més que nosaltres sembli valer. Vine a buscar-me altra vegada. Torna a dir-me que no m’abandonaràs mai. Recorda que l’impossible és palpable quan hi ha dos ànimes que desitgen. Segueix aparcant la por i transportant-me a móns curats de temor. Deixa que t’agafi la mà encara més fort. Ho necessito. Llencem per la finestra el que ens fa mal, agafem-nos fort perquè això no pararà mai. Encaixem tots els bocins que s’hagin descol·locat dins el cor. Comptem anys junts, comptem l’eternitat. Acompanya’m, enamora’m encara més tot i que sembli impossible. Dóna’m la força que necessito per superar el que hem queda. Parla’m sense paraules, mira’m. Promet-me sospirs de calma. Allunya’m dels ofecs de foscor. Cicatritzem la soledat? Somia en mi. Deixa que em desplegui a gràcies davant teu encara sabent que fracassaré, que no hi ha agraïment que superi el que tinc davant. No paris de donar-me forces. Fem-nos feliços, ets l’únic que ho pot aconseguir.
viernes, 16 de abril de 2010
Interrogantes quizá resueltos
miércoles, 14 de abril de 2010
Balada als sentits
Sabor de dolçor, llàgrimes d’enigma,
fragància de tendresa.
Rialles que esvaeixen les espurnes de dolor,
deserts d’oasis plausibles.
Xiuxiuejos suplicant anhel,
res a perdre.
M’impulsa els cinc sentits.
La vista, encenall de reflexes encapritxats,
indaga i sent.
L’olfacte, ofecs d’amalgama,
odora i embogeix tornant-se màgia distingida.
El gust, pessigolles enjogassades de fraula,
matisant dolcesa, tastant bogeria,
provocant l’impossible.
El tacte, nostàlgia de vida i històries,
carícies irreversibles, lacrades.
L’oïda, abraçades de murmuris aclamant
delicadesa que xiuxiueja incauta.
Paraules mudes, alhora feréstegues,
llenguatge emmudit pel delit.
Sento encís: s’espurna que espiava des de la penombra.
Vici al teu encant.
Llàgrimes de tu amagant recer, dolça besada.
Perdida aunque sea entre sueños
miércoles, 7 de abril de 2010
Assosec incansable
lunes, 5 de abril de 2010
Gran Sabina, de las mejores
No abuses de mi inspiración, no acuses a mi corazón tan maltrecho y ajado que está cerrado por derribo.Por las arrugas de mi voz se filtra la desolación de saber que estos son
los últimos versos que te escribo para decir "condios" a los dos, nos sobran los motivos.
Este museo de arcángeles disecados, este perro andaluz sin domesticar, este trono de príncipe destronado, esta espina de pescado, esta ruina de Don Juan. Esta lágrima de hombre de las cavernas, esta horma del zapato de barbazul, que poco rato dura la vida eterna por el túnel de tus piernas entre Córdoba y Maipú. Esta guitarra cínica y dolorida con su terco knock knockin' on heaven's door, estos labios que saben a despedida, a vinagre en las heridas, a pañuelo de estación. Este Land Rover aparcado en tu puerta, la rueca de Penélope en el Luna Park. Estos dedos que sueñan que te desnudan, esta caracola viuda sin la pianola del mar.
domingo, 4 de abril de 2010
L'enyor ja dorm
Acosta’t encara més i abraça’m. Necessito que treguis de mi el significat d’aquesta enyorança i que la converteixis en la dolçor que ens envolta els dies que tenen els nostre nom. Omple’m d’amor, deixa que desfogui aquesta nostàlgia que m’ha fet impotent a petons. Deixa’m dir-li al destí que nosaltres som els que hem vençut i els que vencerem en aquesta història, perdre no en sabem. Vull convertir-me en la calma que ofega els teus crits d’amor. Et necessito més que mai, ara et necessito al meu costat. Explicant-me que m’adores, que sóc dins el teu cor per sempre i des de fa temps. Que ens menjarem sempre la vida amb una mossegada i seguirem despertant-nos sabent que això no és ni un somni ni el simple deliri del més profund desig. No marxis mai, ens uneix el record, l’amor i la vida. Què faig si només tinc ganes de plorar? El teu record m’abandona en els sentiments que guarda aquell racó de l’habitació que només fa que prestar-me la teva olor, el desig de tenir-te. Jo no vull l’olor ni el record ni el desig de tenir-te quan no et tinc. És com començar a fumar un cigar i deixar-lo a mitges. I això no és el que vull, no vull caixes plenes de fotografies que em diuen que em torno boja davant teu i que la meva mirada espurneja cada cop que la teva reposa sobre meu. Torna’m als dissabtes, als dies de ressaca, als dies d’amor i de petons dolços davant el mar. A les nits d’estrelles a la platja, a les migdiades d’estiu mentre el soroll de les ones ens ensordeix d’amor, als petons tendres de cada matí. Porta’m enllà, on sigui. Comptem les estrelles sabent que no serà l'última nit que ho fem, segellem-nos per sempre. Lluitem, suportem la vida. Necessitem-nos, estimem-nos. Vull sentir durant anys que el meu cor compta a dinou per hora, a cent trenta-cinc per any. Veure com et seguiré necessitant com ara però amb l’enyor curat de por. Necessito dormir sobre el teu pit i pensar que demà tornaré a ser al teu costat, que seguiràs esperant-me sota qualsevol somni. Llavors tornaràs a dir-me que m’adores, que m’estimes i que ho sóc tot. Que el món és nostre, el temps ja s’ha parat i la pressa s’ha acabat per sempre.
viernes, 2 de abril de 2010
The sweetest parents
Pensando, con diecisiete años detrás y la vida en mano por delante, he acabado por darme cuenta que regalar vida en manos de oro no debe ser fácil. Hacer que los demás no puedan conocer los límites del amor no puede ser fácil. Hablo de vosotros: ejemplo a seguir siempre y en cualquier lugar. Tiene mérito la cosa. Eso de ser insustituibles, invencibles, padres y amor a la vez. Así que claro está, sois sustancia, esencia y sujeto de mis emociones. Los pilares más firmes ante lo aparentemente invencible. Sois fuerza ante el no poder, ganas al futuro, a crecer, a aprender. Nadie es capaz de dar tanto por alguien. Nadie es capaz de ser tan incansable. Sois corrección a mis errores, consejos ante lo inesperado.
Mamá me ha enseñado a arrebatar de un plumazo cualquier sollozo con cualquier palabra que deja escapar de su preciada experiencia. Su objetivo es hacerme feliz haciendo, a la vez, más fuertes cada una de las venas que resiguen mi corazón. Yo sé que antes de nacer pediste un manual de instrucciones para conocerme y así no fallar nunca. Él me ha enseñado a luchar: no veo nada más que su mano tirando de mí cuando el miedo decide que puede acabar con mis sueños. No sabe que con los de papá no podrá acabar nunca. Me deslumbra tu inteligencia, me deslumbra tu ansia de lucha. Juntos me hacéis sentir grande y lo mejor de todo es que me hacéis sentir que cada día podré serlo más a vuestro lado. Habéis arrasado con todos mis miedos, me habéis amado tanto y tan bueno que me siento poco ante tanto. Habéis hecho de mi alguien a quien le es inevitable amaros, alguien a quien le es inevitable morir sin vuestra presencia.
No hay nada mejor que te repitan cada día que poner un pie en el suelo cada mañana significa seguir soñando despierto. Hay que dedicar la vida a soñar y a cumplir: menos acoger miedos y más albergar esperanza. En realidad sois mis sueños desde el momento que me ayudáis a cumplirlos. Me repetís cada día que no podemos morirnos en el camino: que si nos matan debemos estar seguros que sabremos como resucitar. Dais cuerda a mi presente, arrebatáis los malos recuerdos y me alimentáis de amor por minuto que pasa. Sabéis de antemano que no podría sin vosotros. Sabéis que es inútil querer transformar en palabras lo grande que podéis llegar a ser. Sabéis que tarde o temprano tendréis que contarme el secreto de tanta vida, de tanto amor.
jueves, 1 de abril de 2010
When you say no more
Abril