The world needs dreamers and the world needs doers. But above all, the world needs dreamers who do.

lunes, 4 de noviembre de 2013

C

http://www.youtube.com/watch?v=jFg_8u87zT0

Sents 'Amor' de lluny i ja saps que arriba. Somric i ja sé perquè. El teu somriure fa néixer el nostre. No coneixes excuses per trucar, per parlar o per fer un cafè. No coneixes excuses per ser-hi. Encara que no s'hagi de dir res o encara que s'hagi de dir tot. Hi ets, però el més important: t'agrada ser-hi. Sempre... Ets més que força infinita i ganes de viure i menjar-te el món. Lluites i lluites i no et canses. Ets el sol en persona i les estrelles quan tot és fosc. No et cal res més per brillar que ser tu mateixa. He tret de tu moltes forces per seguir avançant i així que ja saps, has de seguir endavant sempre. Amb tu avancem tots. T'asseguro que així ens fas sentir grans a nosaltres: grans per conèixer-te i per poder compartir amb tu la vida. Ets la prova que les coses no cal que siguin des de sempre per saber que són per sempre. Ets la prova que en els petits detalls es troba l'essència de la vida i que no calen grans coses per ser feliç. Tens un do per a dividir els problemes i duplicar les alegries. I això ho aconsegueixes sent-hi sempre, sempre, sempre. Sense que ningú t'ho demani i sense fer soroll. No marxant mai. Quedant-te al costat dels qui estimes encara que sigui difícil i encara que el teu dia hagi estat mil vegades pitjor. Sent força incansable i amor infinit. Ens enamores...


Gràcies per tot, per ser-hi sense haver-t'ho de dir, per no voler marxar mai. 'Que de gent com tu depèn la sort del món'. T'estimo.

sábado, 2 de noviembre de 2013

Cal...però potser no tant fort

Cal un cop fort. Cal perque sinó potser no ens n'adonaríem de les coses bones. De les que tenim cada dia. Que hi són i de veritat. Cal perquè si no potser més tard faria més mal. Cal per allunyar-nos i apropar-nos. Cal per dir adéu. Cal per marxar i cal per tornar...cal per oblidar. Cal per guardar o deixar estar. Cal aquell instant de decisió que sembla etern. Cal...per aprendre'n. Per aprendre que el millor de la vida és quan te n'adones del que val la pena i de sobte, saps que amb això en tens prou.

sábado, 19 de octubre de 2013

Miracles i 494 dies

Espolsem la son. Costa però els teus petons ho alleugeren tot. Encara és fosc. Els meus cabells s'enreden amb el teu cos...no es volen desfer de tu. Ja fan com jo. La rutina perfecta que fa que sempre en tingui ganes de més. L'aigua és freda. Sona Wonderwall i somrius. Ja tinc prou energia per començar el dia. L'obrim amb força per sortir. 'Sol de matí, Barcelona, tu i jo'. Sol però fa fred. Encara que tu diguis que no, que no en tens mai. En el fons és una rutina que no abraça la monotonia...i m'agrada. M'agrada per què hi ets tu. És un happy together i és un sense tu no sóc res. De cop els teus ulls em busquen. Topo amb ells. Únics i intensos. Àgils a mirar-me en el moment just i disparar-me paraules que sempre, sempre troben la calma. Una pel·lícula d'instants comença a reproduir-se. 494 dies en 60 segons. Cada figura, cada lloc. Cada capítol. La història sencera. Aquesta és la nostra porta del cel. Dins meu es remou tot. La meva ment sobrevola món a velocitats insospitades i el meu cos només vol desitjar-te més i més. Ho aconsegueix. El pas del temps se'ns escapa però ens és igual. Volem insinuar-li que no tenim pressa. El món ens espera. El món sempre ens esperarà. Perquè si estem junts, és nostre. L'alè fred de l'hivern és tant insignificant al teu costat... Ningú mai ho havia aconseguit d'aquesta manera. Encara que siguin 494, sembla que hi siguis des de sempre i el que puc dir més segura: el millor és que ets per sempre. Sempre per recordar-me que sóc millor del que augurava. Que acabo de rebatre els quatre dubtes que em feien creure que no podria, que la meta era massa lluny. I que en el fons la felicitat ja la tenim tu i jo. En els petits detalls, en all the little things: one went out in an English park, lights shining in the dark, one went out, have no doubt...we're born with millions of little lights shining in the dark. En aquells somriures...que són teus des del moment que me'ls has donat. 


Em costa desfer-me a paraules. Segueixo pensant que et mereixes coses millors que mots entonats amb precisió impoluta que no arriben a satisfer les expectatives. Ho intento sabent que potser fracasso, però saps que no m'agrada rendir-me. Saps i sé, que mai, mai, hi ha motius per deixar estar el que forma part del nostre projecte, del nostre somni. Lluitar ens fa forts. 
Ets el que sóc. I sense pensar-ho ni fer-ho expressament em vas fent gran la vida. Em fas grans els dies, les hores i els moments que potser si no hi fossis ja no haurien ni nascut. Ets l'essència del meu somriure i així et transformes en el més vital que tinc. Encara que no t'ho recordi prou sovint jo sé que no m'has fallat mai. Sempre hi ets, sempre. L'únic que m'espera en silenci fins que tot passa: perque no cal dir res per dir-ho tot. I ho saps, tant, tant, que t'entenc mut. Practiques allò de 'en els bons i els mals moments' per sobre de tot i millor que ningú. La resta llavors t'és igual. T'acostes i em tornes a repetir: 'Bonica...'. Però llavors aconsegueixes que ja no sàpiga perquè ploro. Descobreixo que potser és igual si ja hi ets tu al meu costat. I en una milesíma ja sóc més teva que de la tristesa. I en aquest instant ja ho has aconseguit. I així ho aconseguiràs tot a la vida: ets èxit i grandesa. Ets la millor persona que he conegut mai. I la resta ja m'és igual. La resta empetiteix al teu costat. La resta... Ja es resta. Has demostrat que no cal la vida per demostrar-ho tot. I després de tot però abans de molt més has de saber que una part de mi és perque existeixes. Però, en el fons, m'agrada més saber que la regla també es compleix al revés. 
Em costa desfer-me a paraules. Ja t'havia avisat. Però fa temps que sé perquè: les coses més grans a la vida no es poden explicar. Cap paraula les equipara ni les dibuixa. I tu ets això: el més gran.

martes, 7 de mayo de 2013

Girando como una noria

Amelie, tú...yo


Levantarse temprano y notar las caricias del sol. Intenso y penetrante hasta el dolor placentero. Duele pero no quieres que acabe. Un punto de masoquismo que lleva a la interrogación una vez más. Fuera, el campo lleno de amapolas...mi cuerpo, su prado. Mis ojos sus pétalos, mis lágrimas su fragancia. Lágrimas de dolor y lágrimas de felicidad. Amelie... lo primero que me pasa por la cabeza. Qué bueno oír tu voz tan y tan cerca. Y así son todas las mañanas. Jardín de amapolas rojas. Quizá de pasión... ¿quizá no? Jardín encharcado de lluvia. Jardín florecido y después desierto. La vida pasa volando bajo mis pies. Contemplo, Amelie... Otra vez tú. Tu prado queda atrapado en el tiempo. Yo... Al fin y al cabo, qué bueno este sol, qué bueno ser tu prado...Aunque no pase el tiempo, aunque esté estancada. Seguiré exigiendo tu beso cada mañana...hasta que quieras dármelo. 


'La balada del despertador - La Fuga'

Después de tanto tropezar, dando tumbos he llegado aquí y no se está tan mal...No sabía donde ir. Había cerrado el último bar y tu oferta no la pude rechazar. Deja que yo apague la luz, tú deja de mirar el reloj...será mejor. Yo dando patadas al sol, tú enfadada con el despertador. Enemigo del calor. Que siempre molesta en lo mejor... Como el sol que me despierta cuando escondido estoy bajo el edredón. Pégate a mi.
Solitario corazón, vaga sin rumbo por aquí buscando un poco de emoción. Sin promesas que cumplir, sin palabras de esas que después se olvidan con el sol.Las penas cambian su sabor cuando no hay espinas para cenar y en la mesa comen dos.
Y la fiesta sigue en el salón, la luna nos pilló bailando la balada del despertador.

''Trampas al sol''

miércoles, 23 de enero de 2013


No saps com m'agrada sentir-te. A prop i respirant. Et diria que m'abracessis. Fort.  Pretenc que no marxis mai i a vegades se m’escapa de les mans. Perdona’m. Sé que no t’agrada aquesta paraula. Et vindria a buscar només per dir-te que vull que tot segueixi com fins ara. Que no canviï res si no és a millor. Que demà serà molt gran si tot segueix com fins ara. Tinc por. Potser no és tant dolent: mentre tingui por a que s’acabi és que encara no s’haurà acabat. Vull dir-te que no m’agraden els finals. Lluny millor. També em fan por. Faria massa fred sense tu. Ets l’algú que sabia que havia d’aparèixer algun dia i que em vaig repetir tants cops que no podria deixar escapar mai. Et sento des de lluny esborrant-me les paraules que em fan mal i repetint-me que ets al meu costat. I a vegades em pregunto per què les meves paraules no deixen que m’entenguis.  I per què i per què... i no em sé respondre. Només sé que tantes paraules no serien res si parlés sola. Fas de l’impossible quelcom tant probable com que demà segueixi al teu costat. Et segrestaria la vida sencera. Per no deixar mai de somriure. I tu amb mi. Vull despertar-me amb les meves mans entre les teves tal i com vam adormir-nos l’altre dia. Que quan obri els ulls ja m’estiguis observant des de tant a prop que es confongui la nostra respiració. I somriguem. I fer-te un altre petó. Que només farà que en tinguis ganes d’un altre. I un altre. Obeint aquest desig que només em fa teva. Observant-te, m’intento tranquil·litzar i no desconfiar de la realitat. No dubtar que ets de veritat. I després d’això, acabo pensant que tot m’és igual si segueixes al meu costat. 

viernes, 11 de enero de 2013

Adéu 2012


Acabava el 2011 monòton i sense sorpreses. Potser creixiem i ho feiem en silenci. La vida sempre espera el millor moment per portar-nos qualsevol instant feliç. Esperava, esperava. Em recordo dient que el 2009 havia estat un dels millors anys de la meva vida i després dir-ho del 2010. I ara dóno gràcies perquè la vida deixa que ho pugui dir del 2012. Que és un 12 que encara ha guanyat amb força els anteriors. 

Estimat 2012, ensenya'ns cadascun dels teus dies, que comencem. Sento que m'has fet créixer de cop. No puc dir-te que només has escrit pàgines que dibuixen somriures. Però precisament per això hem crescut. Per ensenyar-nos a superar, a superar-nos. M'has fet assaltar dubtes però d'això n'he aconseguit tenir una de les millors coses que tinc a la vida. Mai m'havia agradat tancar llibres ni històries. No sé si era por a tancar-les o a obrir-ne de noves. Però ara he descobert que hi ha llibres que cal tancar si és per llegir-ne millors. I són millors. Molt millors. Et perdono que m'hagis fet esperar tant perquè m'has fet feliç. Deixes que m'emporti el millor al 2013 i deixes que al créixer ens n'adonem de moltes coses. Que estimem diferent amb 20 anys però que no menys ni pitjor. Diferent simplement. Estimem madur i no per això amb menys somnis. I tant si somiem. Somiem perquè desitgem. Desitgem perquè estimem. I així és tanca un cercle que encara ni saber on comença ni si es tanca només vols que segueixi, que segueixi. Que no es tanqui mai.

Ens has deixat a tots amb les ganes de seguir com fins ara. Espero que hagis donat totes les forces al 2013 perquè no canviï res del que ens ha portat fins ara. Que no s'escapi cap somriure i que els multipliqui. Que no deixi de fer-ho. Que deixi els records a les nostres mans i que els millori. Que encara que sigui difícil fer-ho, que ho intenti. I diga-li que m'ajudi. A no fer malbé res del que tinc perquè segueixi tot en la mateixa direcció. Diga-li també que mai havia sigut tant feliç com ara, potser així et farà més cas.