The world needs dreamers and the world needs doers. But above all, the world needs dreamers who do.

lunes, 17 de enero de 2011

Adéu 2010

Acabava el 2009 dient que aquell havia estat el millor any de la meva vida. Havia d’arribar el 2010 i acabar-li de trobar el gust per saber que aquest ha estat un dels millors anys de la meva vida. Que el que el 2009 pretenia era guanyar força per poder atrapar un 2010 que es puntua amb el nom.

Estimat 2010, ensenya'ns cadascun dels teus dies, que comencem. Culpa teva, ens has deixat amb ganes de rebobinar i tornar a viure. Et vas presentar, 2010, sense el que més feliç m'havia fet durant el 2009. Carpe Diem dèiem. Però vas tancar les pàgines d'aquest llibre ja potser una mica esborrat. I ens vas deixar sense pàgines per escriure ni història per viure. Però em deies que si ens ho proposàvem, ho aconseguiríem, com sempre. I així obríem nous llibres, els demanàvem escriure noves històries que ens farien cada dia una mica més grans i ells acceptaven. Quants llibres tenim ara... Arribaven al febrer nous somnis i noves promeses. Sé que m'amagaves que es trencarien al maig. Però et perdono, me n'has ensenyat tantes de coses que seria egoïsta no perdonar-te aquesta estupidesa. Has deixat que m'emporti un replec de persones que sé que si no hi fossin, trobaria a faltar. Cada nit comptàvem estrelles... ens portaven tan lluny. Sé que encara ho recordes, i també sé que sempre ho recordaràs. Com hem somiat aquest any... Després van arribar els memorables disset. Els trossos de la nostra vida ajuntats i al nostre costat, el que consideràvem més essencial ens demostrava que seguia al nostre costat aquell any i que ho seguiria fent per molt més temps. I així, donàvem la benvinguda a un any que de ben segur marcaria diferències. Començàvem una nova etapa, en tancàvem un altra. Ens recordàvem contínuament que havíem d'apedaçar la vida de somnis, cosir-ne les vores de sucre i tapar qualsevol forat perquè no s'escapés tota la màgia. Les oportunitats potser no tornen... o potser sí. I així fins ara, havent recorregut ja un adéu que potser fa dies que resseguim. Un adéu que per totes acabarà sent un fins sempre. Un adéu que fem lent intentant que no arribi sabent que acabarà per aterrar. Sense adonar-nos-en arribava l'estiu i amb ell una cadena de somriures que encara s'escapen. Et guardaves totes les energies per l'estiu, sabia que ho faries. Sabia que em deixaries amb la boca oberta altra vegada... Ens ha deixat sense paraules i ens portaves el que esperàvem des de feia un any sencer. La Sabine tornava a ser a casa. A la que sempre ha estat casa seva. Amb ella tornaven anys i records que no sabíem ni on col·locar de l'emoció. No dubtaria en dir que van ser dels millors dies que m'has donat. I mira que tots els que m'has fet feliç en tan sols tres-cents seixanta cinc dies. Però hi ha una cosa que no has fet bé i vull que milloris. Ara que ha marxat ens has deixat buits, espero que n'aprenguis i diguis al 2011 que la deixi aquí la vida sencera. Va marxar i de cop, ens trobàvem amb un peu al 2011 i l'altre al 2010. El destí ens obligava a dir-te adéu, però havíem de fer-te entendre que no podies quedar-te tot allò que ens havia fet tant felices. Ens ho volíem emportar al 2011 sabent que així, un cop acabat el 2011 li tornarem a fer el mateix i acabarem amb tots els bons moments a les mans. I aquests sí que ningú ens els podrà treure de les mans. Són nostres, per sempre.


No saps com m'ha agradat escriure't en plural. Significa que has deixat que ho compartís tot amb els de sempre i els de per sempre. Gràcies.

domingo, 9 de enero de 2011

Hexàgon regular amb nom a cada vèrtex

Descriure-us a vosaltres se'm fa més difícil del que em pensava. Em venen al cap tantes coses que no sé per on començar. Em deixaria caure sobre els sopars que desenllacen en complicitat, sobre les nits, els matins i les tardes compartides. Us diria que valeu or, que sou reflexa de valentia i que sou la força que em va seguir dia rere dia. Però sou tan grans que fins i tot heu fet que deixi enradera aquestes paraules i em quedi muda d'amor. Els records em deixen als dies que dibuixaven la nostra infantesa que tant lluny ens queda. La veritat és que no fan falta fotografies ni paraules per descriure la recepta per fer que l'amistat es desprengui del seu pur significat i doni com a resultat aquest hexàgon tan perfecte. No és necessari desplegar-me a gràcies sabent abans de començar que fracassaré. Potser no feia ni falta començar a escriure però ho he fet perquè em sentia en deute tot i sabent que la meva vida ja té nom i és el vostre.

En espera

Em va dir que la distància ens faria forts. A mi em fa impotent. Però Meredith ja ho va dir: ‘’My Dear, this things are life’’. I així es van perdent i guanyant combats. I qui diu combats diu promeses. I qui diu promeses diu paraules, diu silencis i diu mirades... És inesperat, potser impossible. Com oferir llàgrimes del cel que venen d’indrets on mai no ha plogut. Com saber que fa cada una de les persones que habiten aquesta gèlida ciutat en una mateixa hora. I això em fa tornar boja. I si ho ajuntes amb les paraules d’amor senzilles i tendres del nostre Serrat encara més. Però és bogeria sana. De la que no entén de raó però tampoc de metges. Entén tan sols d’amor. I només necessita cent trenta cinc minuts per curar-se. Per no morir al calaix dels segons oblidats. I ara que escolto els focs artificials de lluny penso en tu. I penso que deuen ser el somni més preuat dels que els estan mirant i que algun petó tímid es deu amagar entre les seves espurnes arrebossades amb les estrelles que adornen la nit fent-la màgica. Potser penso això perquè és el meu cor el que espera aquest gest tímid. L’espera però calla, i és que sempre he pensat que els silencis valen or, per no dir que són diamant que només s’ha de saber polir. I ara només sé que els adéus mai m’han agradat. Que mai m’han agradat els ‘’fins mai més’’. Que les llàgrimes cauen sense cap perquè. O potser si que n’hi ha de perquè. Però no el sé trobar, no el vull trobar. I que en el fons podem ser forts. Que l’amor no entén de lleis, només d’esperança.

Tant se val, jo t’estimo...

sábado, 1 de enero de 2011

Ens robaren la història

Qui diu que el temps ho cura tot, menteix. Més d’un any d’allò, de pors i rancúnia, i encara se’n dibuixaven, encara hi havia llàgrimes que queien dels meus ulls, que havien semblat tant forts i que en realitat eren el més dèbil que tenia. S’esvaïen sense pausa. Quedaven consumides com el foc crema cadascuna de les partícules d’una espelma. Preses de l’oblit, desvelaven ràbia i melancolia.

De les espurnes de coratge, ni rastre. Cremaven perquè havien estat foc però ara s’havien dissipat, fent-se pols.

El cel callava la llum i les garlandes grisoses desdibuixaven aquella diafanitat, clara i nítida. La feien escarlata, deixant-la anar sota el cel cendra, monòton, que dibuixava les parets d’aquella ciutat fosca. La nit concedia que els fanals s’espiguessin i culminessin el cel. La llum només xiuxiuejava, es difuminava entre la foscor, amagant-se.

La feina era des de llavors el refugi de les meves penes; mentre viatjava d’una punta a l’altra del món no tenia temps de destapar el seu passat, ni temps ni ganes. Per què fer-ho? Aquesta pregunta recorria els meus minuts cada dia del món i els convertia en una lluita invencible. Em glaçava les venes, feia brollar la por cada segon.

Era època de guerra, al 1937, anys de quitrà, negres. Pinzellades que s’emportaven minut a minut ànimes indefenses entre els carrers foscos d’aquella ciutat. Adéus que eren per sempre. Barcelona era això.

Aquells dies eren dies de trànsit, òbits. Tanmateix els recordo com els més tristos de la meva vida. Impossibles d’esborrar al pas del temps, de curar, de fer desaparèixer amb un cop de ploma. Dies d’adéus incessants i nostàlgia constant. Trucades que testificaven llàgrimes i dolor, converses que significaven un adéu a qui estimaves i a qui veies dia rere dia a la plaça de davant del carrer Major o amb qui havies parlat feia dos dies mentre esperaves al mercat. Les paraules que em repetien dia rere dia al llarg de les infinites trucades se’m difuminaven entre les idees i només desitjava agafar el temps, fer-lo meu i parar-lo. Deixar de reviure aquells instants que em glaçaven la sang i em deixaven paralitzada durant hores, dies. Arrancar del record aquells instants que ho embolcallaven tot de monotonia.

L’Àngela em visitava, almenys, tres cops per setmana notificant-me mil i una tristeses que ens portaven tardes de llàgrimes i nostàlgia. De les altres no en sabria detallar cada paraula, cada moment, però de l’última sí. Eren les cinc, i recordo com repicaven les campanes de l’Església de la plaça, com si fos ara encara sento com repiquen dins el meu cap. Va haver de trucar dos cops perquè la sentís; el so de les campanades que es filtrava per la finestra desgastava el delicat so del timbre. Jo ja tenia la taula preparada amb les quatre cartes que fèiem servir per matar el temps i parlar de tot i de res, però la tristesa que es dibuixava sobre la cara de l’Àngela no l’havia reconegut des de feia temps; els seus ulls van deixar anar una llàgrima tímidament i els seus llavis van mussitar quatre paraules que em van destrossar l’ànima i me la van trencar en engrunes que mai més tornaria a falcar.

A ell també se’l van emportar. El vaig veure estirat al terra, com si estigués adormit. Els seus ulls, em miraven, fixament, immòbils. No cessaven moviment. Continuaven sent mirant-me com ho havien fet durant tots aquells anys; semblaven porcellana. Amb una carícia, els vaig tancar intentant entendre que no tornarien a ser mirall dels meus mai més. Semblava víctima d’algun somni; el seu somriure, que mai havia perdut força, persistia. Vaig deixar que els meus llavis acaronessin els seus, pensant que aquell seria l’últim de tots. La seva esquena estava segellada per cicatrius que em deixaven sense respiració, el seu pit semblava un llac de sang. Encara restaven intactes les bales que havien segellat la seva mort. Una cicatriu decorava la seva cama dreta ocupant persistència, intensa i profunda. Les seves mans, fredes com mai, semblaven atrapades en el temps, sense sortida. Quietes. La seva roba era el testimoni de tantes guerres batallades, de tanta lluita, de tant patiment.

Em costava creure que el seu cor mai més bategaria cridant-me a cau d’orella paraules que no existien i mussitant-me anhel. Que les seves paraules no tornarien a traçar-me el coratge que em feia seguir. Quan no teníem por, quan estàvem junts.

Tot el que volia, se’n va anar amb ell. Les paraules, les carícies, les mirades, tots aquells mots que només nosaltres coneixíem. Potser m’havia aferrat massa a la seva olor, a la seva pell, suau i sempre freda, que m’abraçava cada minut i mai m’havia deixat sola fins llavors. Ara ja mai podré substituir-lo...

L’últim adéu sempre és el més dur. Ens l’estimàvem. El recordo com un dia difícil i trist, fosc. Fins i tot el cel plorava, compadit. Plovia sense compàs i en auge incansable. Barcelona vestia colors monòtons i cels de carbó. El dia negre desbordava a llàgrimes. Allà els ànims feien sanglotar amb més fermesa. Els carrers del cementiri eren foscos i només una franja de llum es deixava descobrir entre la foscor que envoltava aquell munt d’ànimes. Mentre caminava anava llegint noms que em semblaven familiars intentant associar-los amb la cara de qui m’havia deixat com ho havia fet ell. Allà, on la nostàlgia era la comensal més usual, vaig haver de xiuxiuejar aquell adéu que recordo amb tanta aflicció. Tot va quedar allà, tot va quedar evaporat, cada segon, cada instant. Tot va anar-se’n.

Aquells dies els recordo com laberints de melancolia que mai van trobar sortida. Dies de preguntes al destí, de voler tornar a emprendre segon rere segon i fracassar abans d’intentar-ho. Vivies per algú, però aquest algú ja no existia. Que els mil anys de llum que t’havien perseguit, s’anaven revestint de cels negres, sentiments afligits i somnis trencats a pedaços. L’esperança ja havia quedat desesperada per sempre. Els dies de guerra eren interminables, i sovint pensava que m’acabaria esvaint com ell, ànima incansable, i que els deixaria a tots. Però la guerra no m’ha fet víctima dels seus bombardejos de por i així, segueixo abraçada al seu record sense voler-me’n desfer.

De moment la meva esperança encara segueix atònita i invisible, perforada, com la pluja forja la sorra indefensa. És igual cap a on fugis, els records i la impotència del destí acaben per tornar a néixer. Sempre.

Confesso que des de llavors encara passejo pels carrers de Barcelona, una Barcelona que ja no recorda aquells dies ni ho vol fer, una Barcelona sense guerra, una Barcelona neta; recordant que un dia vaig passejar-hi amb ell i imaginant que les meves cames persegueixen el seu rumb. Que un dia allà, en aquells carrers foscos i deserts de Barcelona, van segellar-li la mort i me’l van prendre per sempre. M’agradaria tornar a sentir-me relliscant entre les seves abraçades, que encara seguís donant sentit a tot allò que m’envolta. Voldria canviar la meva historia, i digue’m qui no ho voldria.

Després de tot, només sé que aquestes paraules, al seu costat, no són més que una espurna de sorra enmig d’un desert. Ha passat massa temps des de llavors. I ara que ja no hi és, només em queda viure dels records. Però sé que algun dia, no importa quan ni com, ens retrobarem, i junts, podrem acabar d’escriure aquelles pàgines d’aquella història que ens van robar.