Em costa desfer-me a paraules. Segueixo pensant que et mereixes coses millors que mots entonats amb precisió impoluta que no arriben a satisfer les expectatives. Ho intento sabent que potser fracasso, però saps que no m'agrada rendir-me. Saps i sé, que mai, mai, hi ha motius per deixar estar el que forma part del nostre projecte, del nostre somni. Lluitar ens fa forts.
Ets el que sóc. I sense pensar-ho ni fer-ho expressament em vas fent gran la vida. Em fas grans els dies, les hores i els moments que potser si no hi fossis ja no haurien ni nascut. Ets l'essència del meu somriure i així et transformes en el més vital que tinc. Encara que no t'ho recordi prou sovint jo sé que no m'has fallat mai. Sempre hi ets, sempre. L'únic que m'espera en silenci fins que tot passa: perque no cal dir res per dir-ho tot. I ho saps, tant, tant, que t'entenc mut. Practiques allò de 'en els bons i els mals moments' per sobre de tot i millor que ningú. La resta llavors t'és igual. T'acostes i em tornes a repetir: 'Bonica...'. Però llavors aconsegueixes que ja no sàpiga perquè ploro. Descobreixo que potser és igual si ja hi ets tu al meu costat. I en una milesíma ja sóc més teva que de la tristesa. I en aquest instant ja ho has aconseguit. I així ho aconseguiràs tot a la vida: ets èxit i grandesa. Ets la millor persona que he conegut mai. I la resta ja m'és igual. La resta empetiteix al teu costat. La resta... Ja es resta. Has demostrat que no cal la vida per demostrar-ho tot. I després de tot però abans de molt més has de saber que una part de mi és perque existeixes. Però, en el fons, m'agrada més saber que la regla també es compleix al revés.
Em costa desfer-me a paraules. Ja t'havia avisat. Però fa temps que sé perquè: les coses més grans a la vida no es poden explicar. Cap paraula les equipara ni les dibuixa. I tu ets això: el més gran.
No hay comentarios:
Publicar un comentario