Se m’esgoten les paraules al veure’t,
les has fet invisibles als meus ulls,
ja no les trobo.
Pretenen perseguir-me,
disparant-se ja estripades.
M’emmirallen el cor
que sembla regalimar llàgrimes d’or.
S’entreguen abatudes, com jo.
Els dies s’escapen a la velocitat de la llum.
T’agafo la mà perquè tu no t’escapis...
Mai et deslliguis de mi,
no permetis que ens travessi l’aire.
Ni la brisa indistingible que dissimula ser
suau enrenou i a voltes decideix tombar
qualsevol interposició al seu rumb.
Percebem el cel espedaçat,
retalls de somnis que ens abracen.
L’equador de maig manté intactes els raigs
fins l’última espurna de tarda
dibuixant-te retallat a contrallum.
Alçant la mirada topo amb els teus ulls.
Pel·lícula d’instants que recorre la meva ment,
fent-me reviure.
Records que fan de l’impossible quelcom tan probable
com demà estar al teu costat.
Sento el temps angoixar-me,
decidit a demanar-me pressa.
M’acoto i el deixo passar per sobre,
ens fem discrets a la fricció dels segons.
El rellotge s’ha aturat regalant-nos segons,
regalant-nos la vida.
El capvespre s’aventura a raig de lluna.
L’horitzó sembla tan fràgil...
La plata tenyeix línies blanques en la negror impenetrable
però plena d’estels.
La vida no deixa de riure,
jo amb ella, tu amb mi.
Són teus els meus somriures.
Des del moment en que me’ls vas regalar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario