Aquesta nit que ja no et puc somiar decideixo endinsar-me en la novel·la dels nostres dies. Sense adonar-me'n acabo atrapada entre tres línies que no em deixen escapar. Mentre jo dono voltes al que podria haver estat i no acabarà sent mai penso que no dec ser l'única en el món que desitja viure el que hauria passat si... Em prometo llençar els records mentre sé que els llençaré en el lloc més segur per poder-los tornar a recollir. Algú llença, com jo, tots els records que encara duren i que s'oposen a marxar. Records que algú altra agafarà per fer-los seus, records que ara neixen i records que ja són morts abans de voler morir. La nit impenetrable ha fet fora les estrelles: han caigut totes amb mi. La lluna resisteix i em deixa entreveure el que es dibuixa als meus ulls. La por encadena la noia i atrapa dins una capsa tots els seus somnis. Només a cinc metres algú resisteix la nit i aconsegueix encendre d'una vegada per totes la llum. Sento com algú fa dolços els instants mentre jo els sento amargs. La monotonia torna a repetir-se Carpe diem mentre ja està cansada de la rutina que atabala i ofega. Necessito algú que em teixeixi mirades que no necessiten paraules per entendre's. No hi ha ningú capaç de fer-ho aquesta nit. Moren 135 somnis avui després d'haver estat vius un any i mig. Moren sabent que només una persona els podrà tornar a fer viure. El cel contagia la foscor a una ciutat que crida sense fer soroll. El vent imposa desordre i això canvia la vida a algú. Algú pretén volar mentre algú li talla les ales abans d'alçar volada. Aquells llavis intenten fer eterna la nit perquè no desapareixin mai els llavis que la fan tan feliç. Fent transparents les parets de la ciutat veig com algú intenta aturar el temps per no haver de marxar mai del seu costat. Sento com s'entona una melodia inacabable en el meu cap, sento com hem torna tots aquells records que tant volia llençar i que ja he fet tornar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario