Tres o quatre gotes humitegen el teu cos. Sembla que pretenen seguir-me la pista disparant-me amb el seu tebi reflex. M’emmirallen el cor que sembla regalimar llàgrimes d’or. Els raigs del sol s’entreguen a veure’s jugant amb les ombres despullades de la paret deixant-nos cecs d’amor. Sembla que les seves espurnes repiquen a les parets de la càlida cambra i decideixen cobrir-nos de màgia, quelcom indescriptible, indesxifrable. La brisa, decidida a tombar amb el seu indistingible enrenou tot el que s’interposi al seu rumb, ha trobat la pista per poder obrir la finestra. Suficient per veure com l’equador de maig manté intactes els raigs del sol fins les últimes espurnes de la tarda. Contorneja cada figura retallant-la a contrallum. Els núvols tan sols xiuxiuegen descremant-se dins un cel impenetrable però màgic. Alçant la mirada topo amb els teus ulls. Únics. Diminuts però àgils per mirar-me en el moment just. Per un moment una pel·lícula d’instants sembla recórrer la meva ment i el meu cos fent-me reviure. Les teves pupiles em transporten a històries custodiades dins teu. Espurnes de complicitat i sensació que no paren de bellugar-se fent reviure l’ànima. La ment sobrevola món a velocitats insospitades mentre el cor es fon entre abraçades delicades buscant recer. El pas del temps sembla escapar-se com sorra entre mans suaus. L’incertesa del destí sembla buscar racó en el temps per actuar. De cop el rellotge concedeix aturar-se regalant-nos segons, regalant-nos la vida. El temps llisca sobre nostre sense insinuar presses...com aquell balancí que xiuxiueja la calma del que mai ha tastat el pas frenètic dels minuts. El capvespre sembla aventurar-se a raig de lluna insinuant-se a poc a poc...l’horitzó sembla tan fràgil... El fred alè que ha deixat el hivern sembla convertir-se en quelcom insignificant al teu costat. El color carmesí que havia destenyit el sol sobre el sostre del món sembla evaporar-se per donar pas a una nit que amaga un calaix de tons indefinible. La plata sembla teixir línies blanques entre la negror que donen pas a llums que mai s’apagaran. Voletegen els cabells al ritme de la brisa nocturna, voletegem nosaltres al ritme del món plausible. Quelcom m’impulsa els cinc sentits. La vista, encenall de reflexes encapritxats, indaga i sent. L’olfacte, ofecs d’amalgama, odora i embogeix tornant-se màgia distingida. El gust, pessigolles enjogassades de maduixa, matisant dolcesa, tastant bogeria, provocant l’impossible. El tacte, nostàlgia de vida i històries, carícies irreversibles. L’oïda, abraçades de murmuris aclamant delicadesa que xiuxiueja incauta. Sento encís: s’espurna que espiava des de la penombra. Vici al teu encant. Segons que tasten paradís. Llenguatge emmudit pel delit. Llàgrimes de tu amagant recer, dolça besada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario