The world needs dreamers and the world needs doers. But above all, the world needs dreamers who do.

lunes, 6 de diciembre de 2010

Records

De tant en tant, li agradava tornar a sentir que la màgia l’envoltava. Saber que per delicada que fos la bombolla que l’acaronava, sempre hi restava intacta, no massa distant. Tant, com la vida mateixa. També li agradava deslligar-se del seu propi món, caminar pel que en diuen vida, mastegar-la i trobar-li el gust. Sovint observava el món d’on ella només en formava part els dies de glòria, i descobria que aquella màgia del principi començava a ser substituïda per un altre fàrmac, més adictiu. Un fàrmac que no era abstracte, com la màgia de la que havia estat alimentada des de que era nova en aquesta vida; amb perles a la boca, vidres de marfil als ulls i la bellesa mateixa, de rostre. Des de llavors sabia que la màgia no era l’única que podia fer immemorable un moment, sinó que ell també ho podia fer des d’aquell moment. Sabia com convertir-la en la persona més única del món i fer-la sentir. Li destruïa les pors, les aparcava ens els carrers més foscos de la ciutat i li pintava els dies clars, nítids. Confiava que algun dia, no importava quan ni com, arribaria el seu moment, i que les seves mirades quedarien nues en la immensitat del món. Començava a descobrir què era l’amor, aquell del qual mai n’havia estat víctima. Ell restava impactat al veure el seu rostre, i el seu ser. Sabia que existia ‘’l’ara o mai’’ en el seu interior; optà per l’ara. Va deixar que els seus llavis acaronessin els d’ell, els deu segons següents semblaren deu anys. Ambdós sentiren que les fronteres entre ells eren inexistents, que cada mirada, cada gest, cada carícia era una paraula d’un llenguatge que només ells dos podien comprendre. Restaren abraçats en silenci.

Eren les llums que il·luminaven cadascuna de les nostres tardes les que em van ensenyar a recordar els teus passos esvaint-se cada cop que marxaves. Fa temps, que el teu rostre encara no és invisible als meus ulls. Desapareixes, i te’n vas. Cada dos passos endavant, tres endarrere. Tot i això, les ombres continuen dansant amb les llums, retornant records. Moments, que mai més tornaran. T’enyoro. Enyoro les nostres tardes dansant sobre la sorra, freda; acariciant el vent que recorria aquella platja, exhaust; somiant més que ningú i fent nostre cada instant.

I això és tot, o res. Com explicar tots els meus pensaments si preferiria esborrar-los d’un cop de ploma; que tot tornés enrere, quan la màgia ens modelava els dies i els hi donava un toc d’esperança per seguir endavant advers tot, i ens portava a un món que només nosaltres coneixíem. Quan tot era hipnotitzador i junts podíem fer nostre el món.

Els racons del meu cos, tornen a passejar amb l’indiferència al costat, abraçada a mi. La por torna a glaçar els dies, i em nega la possibilitat de fer i desfer. Et preguntes qui ets, i perquè ets. Penses que és inútil robar llunes si no són per ningú, seguir endavant si tampoc tens rumb, emprendre si no tens motius, acariciar si no hi és el teu rostre, escriure si no tens paper, mirar si no tens món per veure, perquè els teus dies han passat de ser blancs a ser blaus, tristesa, i del blau al gris, tanta pena no podia ser mil anys de llum.

Les coses han canviat des de llavors, ja res tornarà a ser el que va ser, i és millor trencar les il·lusions i deixar-les ben enterrades; si més no, res és per sempre.

Tot i això, sempre ens restaran els records, que hem guardat al llarg de les nostres vides en el calaix de la nostàlgia; la sorra que ens cobria els peus nus, el sol, el vent, l’olor de la mar...les mirades, cada gest.

Ha passat massa temps des de llavors, ara que ja no hi ets, només queda viure dels records, però sé, que algun dia, no importa quan ni com, ens retrobarem, i junts, podrem ser el que mai vam poder ser.

(Any 2007)

No hay comentarios:

Publicar un comentario