Qui diu que el temps ho cura tot, menteix. Més d’un any d’allò, de pors i rancúnia, i encara se’n dibuixaven, encara hi havia llàgrimes que queien dels meus ulls, que havien semblat tant forts i que en realitat eren el més dèbil que tenia. S’esvaïen sense pausa. Quedaven consumides com el foc crema cadascuna de les partícules d’una espelma. Preses de l’oblit, desvelaven ràbia i melancolia.
De les espurnes de coratge, ni rastre. Cremaven perquè havien estat foc però ara s’havien dissipat, fent-se pols.
El cel callava la llum i les garlandes grisoses desdibuixaven aquella diafanitat, clara i nítida. La feien escarlata, deixant-la anar sota el cel cendra, monòton, que dibuixava les parets d’aquella ciutat fosca. La nit concedia que els fanals s’espiguessin i culminessin el cel. La llum només xiuxiuejava, es difuminava entre la foscor, amagant-se.
La feina era des de llavors el refugi de les meves penes; mentre viatjava d’una punta a l’altra del món no tenia temps de destapar el seu passat, ni temps ni ganes. Per què fer-ho? Aquesta pregunta recorria els meus minuts cada dia del món i els convertia en una lluita invencible. Em glaçava les venes, feia brollar la por cada segon.
Era època de guerra, al 1937, anys de quitrà, negres. Pinzellades que s’emportaven minut a minut ànimes indefenses entre els carrers foscos d’aquella ciutat. Adéus que eren per sempre. Barcelona era això.
Aquells dies eren dies de trànsit, òbits. Tanmateix els recordo com els més tristos de la meva vida. Impossibles d’esborrar al pas del temps, de curar, de fer desaparèixer amb un cop de ploma. Dies d’adéus incessants i nostàlgia constant. Trucades que testificaven llàgrimes i dolor, converses que significaven un adéu a qui estimaves i a qui veies dia rere dia a la plaça de davant del carrer Major o amb qui havies parlat feia dos dies mentre esperaves al mercat. Les paraules que em repetien dia rere dia al llarg de les infinites trucades se’m difuminaven entre les idees i només desitjava agafar el temps, fer-lo meu i parar-lo. Deixar de reviure aquells instants que em glaçaven la sang i em deixaven paralitzada durant hores, dies. Arrancar del record aquells instants que ho embolcallaven tot de monotonia.
L’Àngela em visitava, almenys, tres cops per setmana notificant-me mil i una tristeses que ens portaven tardes de llàgrimes i nostàlgia. De les altres no en sabria detallar cada paraula, cada moment, però de l’última sí. Eren les cinc, i recordo com repicaven les campanes de l’Església de la plaça, com si fos ara encara sento com repiquen dins el meu cap. Va haver de trucar dos cops perquè la sentís; el so de les campanades que es filtrava per la finestra desgastava el delicat so del timbre. Jo ja tenia la taula preparada amb les quatre cartes que fèiem servir per matar el temps i parlar de tot i de res, però la tristesa que es dibuixava sobre la cara de l’Àngela no l’havia reconegut des de feia temps; els seus ulls van deixar anar una llàgrima tímidament i els seus llavis van mussitar quatre paraules que em van destrossar l’ànima i me la van trencar en engrunes que mai més tornaria a falcar.
A ell també se’l van emportar. El vaig veure estirat al terra, com si estigués adormit. Els seus ulls, em miraven, fixament, immòbils. No cessaven moviment. Continuaven sent mirant-me com ho havien fet durant tots aquells anys; semblaven porcellana. Amb una carícia, els vaig tancar intentant entendre que no tornarien a ser mirall dels meus mai més. Semblava víctima d’algun somni; el seu somriure, que mai havia perdut força, persistia. Vaig deixar que els meus llavis acaronessin els seus, pensant que aquell seria l’últim de tots. La seva esquena estava segellada per cicatrius que em deixaven sense respiració, el seu pit semblava un llac de sang. Encara restaven intactes les bales que havien segellat la seva mort. Una cicatriu decorava la seva cama dreta ocupant persistència, intensa i profunda. Les seves mans, fredes com mai, semblaven atrapades en el temps, sense sortida. Quietes. La seva roba era el testimoni de tantes guerres batallades, de tanta lluita, de tant patiment.
Em costava creure que el seu cor mai més bategaria cridant-me a cau d’orella paraules que no existien i mussitant-me anhel. Que les seves paraules no tornarien a traçar-me el coratge que em feia seguir. Quan no teníem por, quan estàvem junts.
Tot el que volia, se’n va anar amb ell. Les paraules, les carícies, les mirades, tots aquells mots que només nosaltres coneixíem. Potser m’havia aferrat massa a la seva olor, a la seva pell, suau i sempre freda, que m’abraçava cada minut i mai m’havia deixat sola fins llavors. Ara ja mai podré substituir-lo...
L’últim adéu sempre és el més dur. Ens l’estimàvem. El recordo com un dia difícil i trist, fosc. Fins i tot el cel plorava, compadit. Plovia sense compàs i en auge incansable. Barcelona vestia colors monòtons i cels de carbó. El dia negre desbordava a llàgrimes. Allà els ànims feien sanglotar amb més fermesa. Els carrers del cementiri eren foscos i només una franja de llum es deixava descobrir entre la foscor que envoltava aquell munt d’ànimes. Mentre caminava anava llegint noms que em semblaven familiars intentant associar-los amb la cara de qui m’havia deixat com ho havia fet ell. Allà, on la nostàlgia era la comensal més usual, vaig haver de xiuxiuejar aquell adéu que recordo amb tanta aflicció. Tot va quedar allà, tot va quedar evaporat, cada segon, cada instant. Tot va anar-se’n.
Aquells dies els recordo com laberints de melancolia que mai van trobar sortida. Dies de preguntes al destí, de voler tornar a emprendre segon rere segon i fracassar abans d’intentar-ho. Vivies per algú, però aquest algú ja no existia. Que els mil anys de llum que t’havien perseguit, s’anaven revestint de cels negres, sentiments afligits i somnis trencats a pedaços. L’esperança ja havia quedat desesperada per sempre. Els dies de guerra eren interminables, i sovint pensava que m’acabaria esvaint com ell, ànima incansable, i que els deixaria a tots. Però la guerra no m’ha fet víctima dels seus bombardejos de por i així, segueixo abraçada al seu record sense voler-me’n desfer.
De moment la meva esperança encara segueix atònita i invisible, perforada, com la pluja forja la sorra indefensa. És igual cap a on fugis, els records i la impotència del destí acaben per tornar a néixer. Sempre.
Confesso que des de llavors encara passejo pels carrers de Barcelona, una Barcelona que ja no recorda aquells dies ni ho vol fer, una Barcelona sense guerra, una Barcelona neta; recordant que un dia vaig passejar-hi amb ell i imaginant que les meves cames persegueixen el seu rumb. Que un dia allà, en aquells carrers foscos i deserts de Barcelona, van segellar-li la mort i me’l van prendre per sempre. M’agradaria tornar a sentir-me relliscant entre les seves abraçades, que encara seguís donant sentit a tot allò que m’envolta. Voldria canviar la meva historia, i digue’m qui no ho voldria.
Després de tot, només sé que aquestes paraules, al seu costat, no són més que una espurna de sorra enmig d’un desert. Ha passat massa temps des de llavors. I ara que ja no hi és, només em queda viure dels records. Però sé que algun dia, no importa quan ni com, ens retrobarem, i junts, podrem acabar d’escriure aquelles pàgines d’aquella història que ens van robar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario